Nacionalisme d'esquerres i comunisme obrer
Un repàs de l'experiència iraniana
És astorador com de poc es coneix a
Occident, fins i tot entre els socialistes, la història
recent i la situació actual de l'esquerra iraniana.
Qualsevol comunista iranià, qui haja pres part en la
immensament rica experiència política dels darrers
deu anys, no pot evitar de sentir-se desanimat davant la mena de
comentaris d'Iran i de l'esquerra iraniana que aflora de tant en
tant en la premsa d'esquerres de 'qualitat'. Ço que
habitualment hi veiem no és tan sols una anàlisi
superficial, sinó una distorsió frapants dels fets.
Això és molest, no tan sols perquè s'hi faça
un relat superficial d'una història encara en marxa i no
acabada, sinó perquè a més demostra un grau
d'apatia política i de mediocritat teòrica per part
dels socialistes occidentals quan es dediquen a la tasca
d'analitzar aspectes de la lluita de classes dora de les
fronteres del món capitalista desenvolupat.
Sembla que una certa crítica
del comunisme iranià es popularitza en els cercles
intel·lectuals marxistes d'occident. [1]
Determinats temes es repeteixen contínuament com a
elements i suports principals d'aquesta crítica. Primer de
tot hi ha l'afirmació, o 'observació' que el
comunisme a Iran ha experimentat una forta derrota en els darrers
anys, particularment després del juny del 1981 i l'onada
massiva de repressió que agranà el país. La
principal tasca ara és aparentment 'resumir' l'experiència
dels deu anys, reflexionar en els 'errors' fets pels comunistes
iraniana i 'preparar' la propera obertura històrica. En
segon lloc hi ha la noció de la incapacitat o de la manca
dogmàtica de voluntat de l'esquerra iraniana d'unir-se i
de crear una àmplia aliança de forces
'progressives' de la societat iraniana davant la massacre
islàmica reaccionària, que comportà no tan
sols del pretès declivi de la pròpia esquerra, sinó
en part responsable de les condicions terribles que el poble
iranià en general ha experimentat sota la república
islàmica. En tercer lloc se'ns recorda com la ideologia i
la pràctica de l'esquerra iraniana era influida per la
'democràcia' tant com a concepte i visió, com a
objectiu polític, de com la democràcia se subordinà
a l''anti-imperialisme' en la consciència política
i en les prioritats programàtiques i pràctiques de
les organitzacions d'esquerres, i com aquesta consciència
defectuosa es plegà a manipulació per part del
règim islàmic.
No hi ha res de nou en aquesta crítica
emergent. És de fet una simple recapitulació de les
posicions d'un sector particular de la pròpia esquerra
iraniana. Posicions que foren presentades, defensades, i
majoritària refusades, durant els anys revolucionaris del
1978-81. És la veu del liberalisme d'esquerres iranià,
innocent i inefectiu, que ara és creixentment propagada
per les publicacions marxistes d'Occident, presentada com les
consideracions estudiades i els pensaments del comunisme iranià
contemporani. No apareix com cap sorpresa, per tant, que aital
historiografia valore l'experiència iraniana com un fracàs
i ignore el destacat procés d'evolució i
transformació que el comunisme iranià ha passat
d'ençà de la revolució del 1979.
Encara s'ha d'escriure un relat de la història
del comunisme iranià contemporani. Els aspectes implicats
són extremadament diversos i complexos. M'hi limit a una
discussió d'unes poques qüestions específiques.
Primer, els trets ideològics i socials de l'esquerra
radical a les vespres de la revolució. En segon lloc, la
crisi de l'esquerra radical. I finalment, la nova configuració
ideològica i organitzativa de l'esquerra iraniana i
particularment el desenvolupament d'una tendència
comunista obrera revolucionària.
L'esquerra radical iraniana: socialisme o nacionalisme?
L'esquerra iraniana de post-guerra, des del
Partit Tudeh dels anys 1940 fins als populistes dels 70 s'ha
d'estudiar amb el rerefons de dos processos històrics;
primer, el desenvolupament internacional de l'anomenat moviment
comunista, i en segon lloc, l'evolució històrica de
l'oposició burgesa nacionalista iraniana. L'esquerra
iraniana entre 1941 i 1981 era un producte conjunt de totes dues
històries, que insistia en cada passa en la lògica
interna comuna dels dos processos, és a dir, la presa del
socialisme com a teoria i tradició política pel
reformisme nacional.
Perry Anderson, a les seues
Consideracions del marxisme occidental, assenyala el 'divorci
estructural' de la teoria marxiana de la 'pràctica
política', realitzat gradualment durant els anys 1930, que
donà al marxisme occidental, com a tradició, els
seus trets substantius. Amb tot, Anderson roman, en general,
essencialment acrític del contingut real de classe de la
teoria i de la natura de classe de la pràctica política
que ha de constituir el context social material de la teoria
comunista—una atitud que explica la seua fascinació
pels fets del maig-juny del 1968 a París i la seua
concepció d'aquests com un capgirament històric. Ha
tingut lloc un trencament molt més profund i fonamental en
el comunisme internacional que precedeix, analíticament i
històrica, l'assenyalat per Anderson—un punt que ha
alterat tot el caràcter social i polític del
comunisme en les seues corrents més importants. Aquest
trencament fonamental implica l'alienació total de la
teoria i pràctica comunista de la classe obrera, no tan
sols com a massa de gent explotada, sinó com a
personificació d'una situació econòmica
objectiva en l'economia política del capitalisme. Per Marx
i Engels el comunisme era la 'doctrina de les condicions de
l'emancipació del proletariat', un mitjà amb el
qual els obrers podien protestar 'contra l'antiga organització
social' no com a individus sinó 'en la llur capacitat
general com a éssers humans' [2]. Un
segle més tard el comunisme era gairebé tot llevat
d'això. S'havia transformat en un marc ideològic i
organitzatiu per un ampli ventall d'expressions nacionalistes,
parroquianes i individualistes de malcontentament amb aspectes
parcials de l''antiga organització social'.
Fou la nacionalització del marxisme a la
Unió Soviètica de la fi dels anys vint i
començament dels anys trenta i la conseqüent
teorització del nacionalisme i del reformisme com a
contingut del marxisme ço que inicià aquest
trencament històric. Amb tot, el tancament dels teòrics
del marxisme occidental de la corrent general del comunisme i
dels seus derivats principals, el resultat cabdal de
l'experiència soviètica sota Stalin no fou un
divorci entre la teoria i la pràctica, sinó una
reorientació de la teoria cap a una pràctica
política no-proletària, i per tant una metamorfosi
i una degeneració de la pròpia teoria. La
reorientació social i de classe del socialisme com a
teoria i com a moviment polític es reforçà
encara més a la pràctica d'aquestes tradicions, el
trotskisme, el maoïsme, l'eurocomunisme, la nova esquerra,
el populisme latino-americà i del tercer món, etc.,
que prengueren la forma d'oposició formal al 'comunisme'
soviètic. A l'Europa oriental, el 'socialisme' fou emprat
com a doctrina per construir economies capitalistes estatals i
assegurar l'obediència de la classe obrera. A Occident,
serví com a coberta ideològic per la militància
democràtica i anarquista dels estudiants; com a discurs
filosòfic i estètic dels intel·lectuals; per
la reforma educativa i cultural de la classe mitjana; la política
parlamentària de les esquerres; la gestió
keynesiana ade la crisi i el compromís de classe. En el
'Tercer Món', on les primeres conquestes industrials de la
Unió Soviètica i, més tard, la glorificació
maoïsta del nacionalisme trobaren l'atracció més
generalitzada en un rereforms d'explotació i opressió
implacable per l'imperialisme occidental, el 'socialisme' fou
considerat com un marc útil per la mobilització
anti-imperialista nacionalista dels sectors més milirtants
de les forces de classe de la burgesia i la petita burgesia
indígenes. La història del comunisme i la història
de la lluita de la classe obrera—no tan sols d'aixecament
obrers de masses, sinó l'oposició «constant,
ininterrompuda, ara amagada, ara oberta» dels obrers al
capital que Marx veia com el dinamisme de la societat
capitalista—esdevenien dues històries separades.
Si pel moviment comunista d'Occident aquesta
separació representava una desviació i una negació
de la unitat original del comunisme i la classe, pel socialisme
iranià que sorgia els anys 1940 i evolucionava els 60 i
els 70 era un estadi original, una condició consubstancial
amb la seua existència com a tradició en l'oposició
iraniana. Rebia i emprava el socialisme com a doctrina per
aconseguir la sobirania nacional, el desenvolupament econòmic,
la democràcia burgesa i la reforma social. Com a tal, el
socialisme esdevenia el representants de les tendències
radicals i militants en les ben establertes tradicions
nacionalista, reformista i liberal de l'oposició burgesa,
i fou ràpidament adoptat per la creixent intel·lectualitat
urbana. El socialisme iranià nasqué estructuralment
separat de la pràctica de la classe obrera i alienat del
socialisme de Marx i Lenin.
Formalment, la història del comunisme
iranià data del tombant de segle i de la formació
de cercles socialdemòcrates a Teheran i Azerbaidjan, amb
lligams amb la socialdemocràcia russa i particularment amb
els bolxevics de Bakú. El 1920, es formà el Partit
Comunista d'Iran (PCI). El partit fou actiu durant una dècada,
i jugà un paper important en la difusió del
pensament socialista i en l'organització dels aleshores
minsos treballadors assalariats urbans i camperols pobres, i la
formació d'una efímera república soviètica
a la província caspiana de Gilan (juny del 1920 fins a
octubre del 1921). Patí seriosos sotracts a la fi dels
anys vint i fou finalment esclafat per la dictadura del xa Reza.
Amb tot, la història real de l'esquerra
iraniana contemporània comença despres, amb la
revifalla i el desenvolupament del moviment opositor en el
volàtil període del 1941-1953. Dues organitzacions
principals sorgiren en aquest període, el Partit Tudeh
pro-URSS (format l'octubre del 1941) i el Front Nacional de
Mossaddiq (format l'octubre del 1949), una laxa coalició
de diversos grups i polítics que anava des dels liberals i
socialdemòcrates als conservadors paniraniana i musulmans.
Entre ells, el Partit Tudeh i el Front Nacional, s'hi resumien
les aspiracions polítiques més duradores de la
intel·lectualitat iraniana del segle XX: democràcia
burgesa, desenvolupament econòmic nacional i independència
política. Era la síntesi de les tradicions del
Front Nacional i del Tudeh, i no el llegat del revolucionari PCI,
ço que donà forma als trets ideològics i
socials de l'esquerra radical durant els 60 i 70.
El Front Nacional era una aliança
autodeclaradament nacionalista, però el Partit Tudeh era
considerat representants de l'esquerra socialista en l'oposició.
Era formalment una aliança antifeixista no-marxista (que
seguia la línia front-populista presa pel setè
Congrés de la Comintern). Representava la convergències
de dues corrents, una d'indígena i una altra d'externa i
internacional, el reformisme nacional iranià i el
pro-sovietisme. Inicialment, les dues tendències semblaven
no tan sols compatibles sinó mútuament reforçades.
Per la intel·lectualitat de classe mitjana iraniana, la
Unió Soviètica representava un model de
reconstrucció i de reforma nacionals, un baluart
d'anti-feixisme, un enemic de la misèria i de l'opressió
nacional, i una força capaç de protegir Iran contra
els designis opressors de l'imperialisme britànic. Amb
tot, amb el desplegament de la política exterior soviètica
envers Iran les dues tendències començaren a
divergir, i la lleialtat increbantable de la direcció del
partit a la Unió Soviètica allunyà
creixement l'element nacionalista del partit. La primera
dissensió oberta i organitzada en els rengles
nacionalistes tingué lloc el 1948 quan una sèrie de
quadres i d'activitats del partit dirigents per Khalil Maleki
l'abandonà degut a la subordinació del partit dels
interessos nacionals a les prioritats de la política
exterior soviètica i les seues hostilitats envers les
forces nacionalistes exteriors al partit. Amb tot, fou la
negativa del Partit Tudeh a donar suport de tot cor al govern
nacionalista de Mossadiq i en particular a defendre'l contra el
cop pro-americà del 19 d'agost del 1953, ço que
marcà el trencament definitiu del nacionalisme iranià
amb el Partit Tudeh.
L'esquerra radical s'originà pel buit
deixat per l'abandonament de la causa nacionalista per part del
Partit Tudeh i la desaparició del Front Nacional a
principis dels anys 60. L'esquerra radical dels anys 60 i 70 era
primer de tot un producte de la crítica nacionalista al
fiasc del Partit Tudeh i la seua 'traïció' al
'moviment'. En altres mots, el 'trencament històric' de
l'esquerra radical de les 'organitzacions tradicionals',
equivalia, substancialment, a no res més que una
reafirmació de la pròpia tradició, una
reafirmació de la primacia del nacionalisme com a teme
central del socialisme iranià. Però això tan
sols s'assolí a través d'una radicalització
del propi nacionalisme iranià i el desplaçament
corresponent en la seua base social i de classe.
Aquest nacionalisme radical
quasi-socialista produí una diversitat de tendències
i organitzacions, des dels maoïstes i les guerrilles urbanes
de la fi dels seixanta i principis dels setanta fins al grups
'polítics-organitzatius' [3] del
1978-1981 coneguts com la Tercera Línia. Els maoïstes,
ajudats del nacionalisme excessiu inherent al maoïsme i a la
versió xinesa del comunisme, aconseguiren d'incorporar
tota la crítica nacionalista i tota la història del
nacionalisme burgès a Iran en el llur propi sistema de
pensament i en la llur pròpia història.
Perfeccionaren i consagraren aquest nacionalisme i el feren la
veritable essencia del llur 'socialisme'. La llur teoria del
'social-imperialisme' rus era una teorització de l'antiga
malfiança del Front Nacional envers l'URSS. La llur
caracterització de l'economia iraniana com a 'semi-feudal,
semi-colonial', per bé que evidentment una imitació
barata de la xinesa, serví per glorificar l'anomenada
'burgesia nacional' com a part de l''aliança popular
revolucionària' i defensar la necessitat d'un
desenvolupament capitalista independent sota un règim
nacionalista com a 'estadi' en el camí del socialisme. Els
Fedai [4] aconseguiren resultats més o
menys similars per una ruta teòrica diferent. Es
distanciaren de l'URSS, per bé que no tant dramàticament
com els maoïstes. La vehemència amb la qual els
fundadors del moviment denunciaven l'URSS anaven des de
Ahmadzadeh i Puian, que qüestionaven la pròpia
existència de relacions socialistes de producció a
la Unió Soviètica i titllaven el PSUC
post-estalinià de revisionista fins a Jazani qui era menys
crític en les seues idees. Amb tot, hi havia unanimitat en
la condemna del Partit Tudeh com a traïdor a la causa
nacional i al govern del Front Nacional de Mossadiq que la
simbolitzava. A més, les guerrilles i qualques grups
maoïstes, manllevaren el concepte de 'capitalisme dependent'
del debat del desenvolupament d'Amèrica Llatina i
l'aplicaren en el mateix esperit que la majoria dels maoïstes
han emprat en la caracterització 'semi-feudal i
semi-colonial', és a dir, excloure el capitalisme iranià
de les lleis generals de moviment del capital i posar el
capitalisme 'independent' i 'normal' com una causa justa i
progressiva. Ací, la mitològica 'burgesia nacional'
era saludada no com l'antítesi del senyor feudal (el
principal aliat de l'imperialisme pels maoïstes), sinó
de la burgesia 'compradora', vista com la personificació
indígena de l'opressió imperialista i de
l'explotació del 'poble iranià'.
Amb tot, el nacionalisme radicalitzat de les
noves tendències contenia un nombre de reinterpretacions
teòriques significatives i de reorientacions pràctiques.
Primer de tot hi hagué un desplaçament
del concepte de 'nació' (mellat) al concepte de 'poble'
(khalq). El darrer es referia a una entitat més limitada,
que consistia en determinades classes i estrats de la 'nació
iraniana'. Aquest desplaçament implicava un reconeixement
més explícit de les divisions socials de la
societat iraniana. El nacionalisme ara implicava no tan sols una
lluita anti-colonial, sinó també una lluita contra
l''anti-poble', les classes o estrats indígenes que
representaven i reforçaven la dominació
imperialista. La lluita anti-imperialista del poble es definia
com la força motriu de la societat i l'essència del
'veritable' nacionalisme radical.
En segon lloc, la concepció de la
democràcia de l'esquerra canvià d'acord amb això.
Les organitzacions tradicionals tenien una interpretació
clarament liberal de la democràcia. Havien defensat els
drets democràtic-burgesos individuals i civil i
l'establiment d'un règim constitucional. L'esquerra
radical d'altra banda definia la democràcia com el govern
de les classes populars anti-imperialistes. La forma política
actual d'aquest règim popular, la seua constitució
i els drets ciutadans sota aquest règim eren considerades
secundàries i amb prou feines mai foren elaborades.
L'anti-imperialisme dominava la democràcia burgesa en la
ideologia de l'esquerra radical.
En tercer lloc, la qüestió
del poder polític era inevitablement posada. La
'contradicció entre el poble i l'imperialisme' tan sols es
podia resoldre amb l'enderrocament de la monarquia, el 'règim
titella' de l'imperialisme. Un anti-monarquisme sense compromisos
i una defensa fervent dels mètodes violents i
revolucionaris contra l'estat era on en darrera anàlisi
bullia l'anti-imperialisme radical d'esquerres. Això era
una clara diferenciació de la pràctica dels partits
tradicionals i de la llur estratègia essencialment
parlamentarista i legalista. [5]
En quart lloc, en el reialme de l'economia,
l'esquerra radical defensava la implicació activa i
directa estatal i la nacionalització massiva dels capitals
'dependents', mentre que el nacionalisme tradicional no anava més
enllà de l'objectiu de crear i expandir el mercat
capitalista interior unit amb un grau modest de redistribució
de la renda. En tots dos casos l'objectiu prioritari era la
industrialització i l'autonomia econòmica. Però
per l'esquerra radical innocent i utòpica
l'autosuficiència fou convertida en principi ideològic,
un manament de l'anti-imperialisme o fins i tot del socialisme.
Finalment, l'esquerra radical es girava cap a la
classe obrera en la seua teoria política, i la coronava
com la força dirigent en la lluita nacional contra
l'imperialisme i la dependència. Amb tot, insistia
contínuament, en diverses formulacions teòriques,
en la necessitat de subordinar les reivindicacions socialistes i
de classe a la causa de la revolució popular.
L'impacte de les noves polaritzacions en el
moviment comunista internacional en el desenvolupament de
l'esquerra radical iraniana en aquest període és
molt evident. La influència més forta venia de
l'experiència xinesa i del maoïsme, per bé que
la influència d'altres moviments nacionalistes i populars,
a Amèrica Llatina, Vietnam, i fins i tot Algèria,
no es pot descartar. Les simplificacions metafísiques de
Mao del marxisme i en particular les seues dues obrers
'filosòfiques', 'De la contradicció' i 'De la
pràctica', donaren forma a tot el sistema de l'articulació
teòrica de l'esquerra radical. Complementaven la visió
mecànica de la història ja heretada del 'Breu curs'
d'Stalin. El maoïsme aportava una versió del
marxisme, una metodologia, i un plegat de categories i
formulacions que podien fàcilment emprar els nacionalistes
radicals d'un país econòmicament endarrerit i
políticament oprimit. En un nivell més pràctica
el trencament xinès amb la Unió Soviètica en
base a una interpretació aparentment més radical
del marxisme, ajudà l'esquerra radical a separar-se de
l'experiència del Partit Tudeh. El seu nacionalisme
inherent i la seua retòrica militant cridaven a la nova
generació d'activistes frustrats pel fracàs dels
partits tradicionalistes i del règim polític
opressor.
Però ací de nou desplaçaments
ideològics i teòrics a nivell internacional
aportaren un marc conceptual per un desenvolupament que era
essencialment indígena. La derrota política del
1953 fou un seriós sotrac. Però foren les reformes
agràries dels anys 60 les que segellaren el destí
de l'oposició nacionalista tradicional i liberal.
Políticament, les reformes desarmaren l'oposició
nacionalista convencional i marcaren la fi virtual del Front
Nacional com a força política activa. A més,
ajudaren a consolidar l'autocràcia i a donar-li un
caràcter modern d'estat policial. Econòmicament,
dissolia totes les formes pre-capitalistes de producció i
creava un exèrcit massiu de treballadors assalariats
urbans. Marcava el triomf del capitalisme i la integració
de tots els sectors del capital en un mercat interior unificat,
que eliminava les darreres aparences de divisió en
l'economia entre una burgesia 'nacional' i una de 'dependent'.
S'iniciava un procés accelerat d'acumulació que
absorbia totalment la burgesia i els seus representants
intel·lectuals. La burgesia abandonà la causa del
liberalisme i de la reforma a la petita burgesia insatisfeta, tan
sols per retornar-hi després quan el perill d'una
revolució es posà seriosament. L'esquerra militant
representà aquest desplaçament en el centre de
gravetat del reformisme nacional de la burgesia a la petita
burgesia. El contingut polític i els objectius socials de
la lluita romanien idèntics—reforma social,
liberalització política i anti-imperialisme
nacionalista. L'esquerra radical dels 60 i 70 es podria descriure
millor com a reformisme nacional militant—nacionalisme i
reformisme adaptats a la visió i a les capacitats
polítiques de la petita burgesia.
La revolució i la crisi de l'esquerra
La revolució comportà alhora una
ràpida expansió i una crisi política-ideològica
profunda a l'esquerra radical. Totes les tendències
principals participaren en la revolució en un estadi
d'incertesa ideològica i de confusió política.
La tradició guerillera era atacada fins i tot per molts
dels seus quadres prominents empresonats. El fracàs
pràctic a Iran, la desil·lusió pels exemples
fallits d'Amèrica Llatina, i fins a cert punt un
reconeixement de la incompatibilitat del marxisme amb les
concepcions originals del guerrillerisme, contribuïren
definitivament a l'aparició d'aquesta tendència
crítica. Amb tot, la principal força pel canvi de
visió provenia del moviment polític de masses de
fora dels murs de les presons, un moviment que semblava refutar
les premises fonamentals de la política elitista i
conspiradora de les guerrilles. Els maoïstes ja eren
desacreditats com a tendència teòrica i virtualment
excomunicats pel gruix de l'esquerra per les llurs posicions
patentment dretanoses i per la llur adhesió a un bloc
internacional que hauria saludat els homòlegs del xa com a
símbols de la posició del 'Tercer Món'
contra les 'superpotències'. A més, les llurs
teories orientades a la pagesia i la retòrica anti-feudal
eren clarament descartades pel caràcter evidentment urbà
de la revolució. Els populistes radicals de la Tercera
Línia, d'altra banda, lluitaven amb els problemes que
sorgien del llur trencament amb les altres dues. Els hi mancava
un perfil teòric positiu. El llur recurs a Stalin i els
seus postulats per aconseguir una estabilitat teòrica
resultaren insuficients davant l'aixecament intel·lectual
i teòric vigorós de l'esquerra durant la revolució.
Amb tot, la revolució sacsejà el
reformisme nacional militant fins als fonaments. En menys de tres
anys, des de l'hivern del 1979 fins a l'estiu del 1981, tot el
sistema conceptual de l'esquerra s'havia ensorrat, arrossegant el
seu edifici organitzatiu. Cap aspecte de la ideologia
nacionalista d'esquerres i de la teoria política
anti-imperialista escapà intacte. La caracterització
de 'capitalisme dependent' de les relacions de producció,
la noció de 'burgesia nacional progressiva', la teoria de
la revolució per etapes, amb una revolució
democràtica primer que dissolia les relacions
'pre-capitalistes' que pretesament dominaven l'agricultura
iraniana, les velles classificacions de clixé d'una
aliança de classes populars, etc., foren totes abandonades
precipitadament i soterrades sense rastre. Fins i tot
'autoritats' com Stalin i Mao no pogueren salvar-se. El 1981, les
conviccions i concepcions del 1978 semblaven supersticions d'una
era antiga i oblidada.
Tàcticament, l'esquerra
radical caigué en dos punts centrals i estretament
relacionats: primer, l'atitud envers la república islàmica
i les seues faccions liberal i panislàmica i, en segon
lloc, la guerra iraniana-iraquiana. Els maoïstes oficials i
el Partit Tudeh mostraren molta més coherència en
la tàctica que l'esquerra radical. Els maoïstes aviat
trobaren en els liberals la pròpia personificació
de la llur estimada 'burgesia nacional' i s'incorporaren
eventualment a l''Oficina de Coordinació del
President'—una mena d'aliança oficiosa de polítics
i grups units al voltant de Banisadr per refusar el Partit de la
República Islàmica. El Partit Tudeh s'uní al
règim de Khomeini essencialment per la seua retòrica
demagògica anti-americana i romangué un seguidor
ferm de la 'línia de l'imam'. Anà molt lluny per
calmar la facció islàmica hegemònica, fins
al punt de justificar i ajudar al règim de terror, tortura
i execucions de masses posterior al juny del 81. Però per
les organitzacions de l'esquerra radical, la república
islàmica posava un dilema. El problema sorgia de la
caracterització de l'esquerra de l'oposició
islàmica pre-revolucionària com un moviment polític
de la 'petita burgesia tradicional', un estat que en el marc de
pensament anti-imperialista de l'esquerra formava part de
l''aliança popular revolucionària'. Aquesta
formulació era en si mateixa profundament mecànica
i no-marxista. Amb tot, una vegada la mateixa caracterització
s'estenia a l'estat burgès després de la revolució,
esdevingué una catàstrofe teòrica i
política. La majoria de les organitzacions de l'esquerra
radical, assenyaladament els Fedais, el Peikar[6]
i el Razmandegan [7], vacil·laren i
oscil·laren, es movien d'una formulació a una altra
per resoldre la contradicció entre la llur afirmació
teòrica de la corrent islàmica i les seues
pràctiques anti-democràtiques, anti-comunistes i
reaccionaris. Fets com l'ocupació de l'ambaixada americana
i l'esclat de la guerra iraniana-iraquiana s'afegiren a la
confusió.
La guerra revifà els sentiments
nacionalistes de l'esquerra. En general, tots els qui havien
acollit fortes il·lusions en relació amb el
caràcter 'anti-imperialista' de l'estat, prengueren
posicions nacionalistes i defensistes. Aquesta posició fou
originalment presa per organitzacions simpatitzants de l'URSS.
Les organitzacions que havien adoptat atituds més radicals
envers el règim condemnaven en general la guerra com a
reaccionària i inter-capitalista. Pekiar i una sèrie
d'organitzacions menors properes adoptaren la consigna de
'convertir la guerra en una guerra civil'. Aquesta posició
certament mostrava la determinació de Peikar de preservar
el seu radicalisme davant un desplaçament general cap a la
dreta. Però tenia també un avantatge dual. En
primer lloc, ajudaria a tallar el problema de l'atitud envers el
règim. Una crida a la 'guerra civil' era igual a una crida
per enderrocar el règim islàmic, una consigna que
Pekiar no podia derivar de la seua anàlisi del propi
estat. La tàctica radical es podia adoptar ara sense una
radicalització de la teoria. En segon lloc, la posició
es podia defensar més fàcilment amb el
paral·lelisme simplista amb la primera guerra mundial i
l'atitud presa per Lenin i els bolxevics envers ella. Aquesta
posició ajornà la culminació de la crisi
ideològica amb aquesta línia, però no la
resolgué.
La crisi organitzativa prengué
la forma de contínues escissions i reagrupacions en totes
les tendències principals la qual cosa dugué a una
desintegració organitzativa gairebé total. La
primera escissió en la tradició Fedai tingué
lloc en la qüestió de la guerrilla urbana. Poc
després de l'aixecament un petit sector vinculat a Aixraf
Dehghani [8], s'hi separà pel trencament
de l'organització amb la «lluita armada» i
continuà a dividir-se en una sèrie de grups
inferiors sense influència. La segona escissió
afectà la qüestió de l'atitud envers el règim
i l'atracció creixent de l'organització envers el
Partit Tudeh. Una minoria substancial, a la qual s'uniria més
tard l''Esquerra de la Majoria', s'escindí el juny del
1980, després que l'editorial de l'òrgan central,
Kar, n. 59, fes un gir obert i explícit cap a la dreta..
La 'Majoria' aviat adoptà completament les posicions del
Partit Tudeh i entrà en un procés d'unió amb
ell. La 'Majoria' patí escissions successives després
del 1981 i es desintegrà efectivament en diversos grups
petits, qualques d'ells grapats de persones, que es reclamaven
els autèntics hereus del Fedai i completament dedicats al
llur feu sectari interior. Razmandegan, ja minat per tensions
teòriques i polítiques internes, s'enfonsà
en una profunda crisi quan la seua direcció adoptà
una posició obertament pro-guerra, el 1980, en l'òrgan
central, Razmandegan, n. 35, contra la tendència
generalment radical de la seua base. La direcció i quadres
pro-guerra foren purgats sis setmanes després però
l'organització no pogué evitar escissions i la
desintegració. La crisi de Peikar arribà a un cim
amb la públicació del n. 110 de Peikar, el juliol
del 1981. L'editorial, que tractava de l'augment de tensió
en la república islàmica entre Banisadr i el PRI,
prengué una posició favorable a la facció
liberal. L'article fou ràpidament retirat, però
l'organització ja era en discòrdia. Tots els
esforços d'aconseguir qualque mena de restructuració
organitzativa o d'escissions faccionals ordenades fracassaren en
absència de cap facció o cercle amb una certa
coherència teòrica i autoritat organitzativa. Unes
altres organitzacions de l'esquerra radical trobaren un destí
similar. Vahdat-e Enqelabi (Unitat Revolucionària), una
àmplia unitat d'organitzacions de la Tercera Línia
d'inspiració maoïsta i a la dreta de Peikar,
s'ensorraren abans de poder pronunciar-se, deixant un rastre
d'activistes desmoralitzats i confosos.
La crisi i desintegració
de les principals organitzacions de l'esquerra radical no era,
com es diu habitualment, un resultat de la repressió
massiva del juny del 1981 i posterior. Tampoc no era un producte
dels errors tàctics de l'esquerra o de la desunió o
ni tan sols del reptès menyspreu de la importància
política de la 'democràcia' [9].
S'arrelava, més a viat, en la transformació de
l'economia política iraniana durant les dues darreres
dècades. Si l'esquerra radical malgrat la seua força
numèrica i militància política semblava una
força marginal en la política iraniana durant la
revolució, era perquè representava el 'socialisme'
i la pràctica política de classes maginals. La
crisi del socialisme petit-burgès i del reformisme
nacional militant que constituïren l'essència social
de l'esquerra radical s'havia consumat feia temps. La
consolidació del capitalisme després de les
reformes agràries, el procés accelerat d'acumulació
amb el boom del petroli dels anys 70 i l'augment d'una classe
treballadora urbana de masses, ja havia convertit qualsevol
socialisme no-proletari en una utopia impotent. L'autocràcia
de Pahlavi, l'intent de reprimir qualsevol forma d'enfrontament
polític, havia amagat el desplegament de les
contradiccions internes de l'esquerra radical. Amb la crisi
política del 1977 i la revolució del 78-79, la
política finalment 'atrapà' l'economia. Les
contradiccions adormides foren desvetllades i es resolgueren en
la crisi de l'esquerra radical i la seua desintegració
davant la radicalització teòrica i la reorientació
social del comunisme iranià. La repressió del juny
del 1981 i posterior de nou enlentí aquest procés i
evità que es desplegàs completament. Amb tot, el
1981 la complexió ideològica i la configuració
organitzativa de l'esquerra radical iraniana havia canviat
completament.
Una nova polarització
La crisi de l'esquerra radical, per tant, de cap
forma indicava un desenvolupament regressiu. Al contrari,
assenyalava una important transformació i un punt de
trencament històric. A partir de la crisi de l'esquerra
radical tradicional hi sorgia una nova polarització basada
en tendències amb trets teòrics i socials més
estables:
1. Ha sorgit un nou pol pro-URSS. Cerca de
substituir el Partit Tudeh en relació a la Unió
Soviètica, arribar a una reconciliació amb el
nacionalisme iranià, i aconseguir un cert prestigi polític
per la línia pro-URSS després de les polítiques
escandaloses del Tudeh i de la majoria del Fedai de suport a la
república islàmica. El més conegut, tot i
que no el més coherent, representant d'aquesta línia
és Rah-e Kargar (Via Obrera), constituït durant la
revolució com a grup teòric i de pressió
política en relació al Fedai. Aquesta tendència
inclou una escissió identificada amb el seu dirigent Ali
Keshtgar; i també el «Partit Democràcia del
Poble Iranià», recentment escindit del Partit Tudeh.
Totes dues organitzacions hi trencaren per adoptar posicions més
nacionalistes. Totes les organitzacions pertanyen a aquesta
tendència en relació a la Unió Soviètica
com a «pàtria del socialisme» i generalment
defensen la seua política exterior, amb l'excepció
dels casos que afecten la llur pròpia «pàtria».
Ací, volen romandre independents. Aquesta és la
llur diferència fonamental amb la tradició del
Tudeh i la llur única esperança és adir-se
amb el nacionalisme iranià. Fins ara, el passat marcat del
grup de Keshtgar i del PDPI ha evitat qualsevol moviment vers la
unitat d'aquesta línia. Amb tot, és un pol
important que pot esdevindre el nucli d'una altra generació
de reformisme nacional estatalista, aquesta vegada d'un caràcter
més laborista. Els desenvolupaments darrers de la Unió
Soviètica tindran decididament conseqüències
per aquesta tendència.
2. Ha sorgit una 'nova
esquerra iraniana' intel·lectual entre els exiliats
iranians que han redescobert, per bé que una mica
tardanament, els debats i les polèmiques entre el marxisme
occidental i la nova esquerra [10]. La
influència del marxisme occidental la representava a grans
trets durant la revolució Vahdat-e Kommonisti (Unitat
Comunista), però gaudia tan sols d'una influència
marginal entre les principals organitzacions de l'esquerra
radical. UC s'originà de la radicalització de la
generació més jove dels activites del Front
Nacional. L'organització es formà el 1970 i era
essencialment activa entre els estudiants iranians de l'exterior.
Abans de la revolució era en contacte i hi donava suport a
organitzacions guerrilleres de l'interior del país, que
provaven d'assolir la unitat amb el Fedai. Es distanciaren del
Fedai el 1976, tot objectant en aquests el 'més pronunciat
maoïsme i estalinisme'. Durant la revolució i
després, la UC mantingué una posició més
aviat estable d'esquerra liberal, i advertia contra el
'sectarisme' esquerranós, la visió tercer-mundista
i la unió amb els mujaidins i l'esquerra del liberalisme
burgès iranià contra el clergat. Alhora que
emfasitzava la seua dedicació al socialisme com a
principi, a la pràctica i en les seues escasses
proclamacions programàtiques, la UC no anava més
enllà d'una lluita pels drets polítics immediats i
limitats. No s'ocupava particularment de la lluita de la classe
obrera i de les qüestions relacionades, no seguia cap
política d'expansió organitzativa i romania com un
grup teòric i propagandístic amb una certa
influència entre els intel·lectuals d'esquerres.
La 'nova esquerra' iraniana, alhora que influïda
per la UC, exhibeix característiques essencialment
diferents. És molt més subjectivista en la teoria,
pessimista en la visió, i fortament contrària a
l'activitat comunista pràctica. Assenyala el trencament de
l'intel·lectual iranià, fins ara espontàniament
adreçat cap al marxisme, amb el comunisme militant. Això
té el seu origen en el fracàs de l'esquerra radical
tradicional a Iran i s'hi troba especialment entre els
ex-activistes desil·lusionats i frustrats de l'esquerra
radical. Aquesta tendència és políticament
insignificant en l'actualitat. Però prepara el terreny
ideològic i crea un nucli dur de quadres per una possible
socialdemocràcia dretanosa futura.
3. Ha pres forma un comunisme radical i militant
que es pot caracteritzar per la seua independència
ideològica i política dels pols internacionals
existents del 'comunisme', la seua reorientació envers les
tradicions marxiana i leninista clàssiques i la seua forta
insistència en el treball polític i organitzatiu
entre la classe obrera. Organitzativament, aquesta tendència
la representa el Partit Comunista d'Iran. Però també
inclou tot un espectre de cercles de militants obrers i les llurs
xarxes informals. La formació d'aquesta nova tendència
és el resultat positiu més important de l'evolució
de l'esquerra radical iraniana durant la darrera dècada.
El Partit Comunista i la perspectiva del comunisme obrer
La revolució inicià dos
desenvolupaments importants. Primer, una crítica creixent
de les premises ideològiques i teòriques de
l'esquerra radical petit-burgesa des d'un punt de mira marxista,
i en segon lloc, un aixecament sense precedents del moviment
obrer. Plegats aquests dos elements crearen les condicions més
adients per l'aparició d'una tendència
organitzativa marxista revolucionària diferenciada de
l'esquerra radical existent.
La revolució del 1978-9 fou el primer
gran aixecament polític que sorgia de les contradiccions
del capitalisme iranià. Fornia la primera oportunitat
històrica real per la classe obrera d'aconseguir en
l'arena política el mateix pes que ja havia adquirit en la
producció social. El moviment obrer jugava un paper
crucial en l'enderrocament de la monarquia. Les vagues obreres,
particularment en les indústries clau com la petroliera i
la manufacturera, constituïen l'espinada del moviment de
masses, en paral·litzar els successius governs militars i
en inspirar la resistència massiva. Les protestes de la
classe obrera continuaren després de la revolució i
romangueren com un dels temes central de la confrontació
política en la societat.
Cal assenyalar determinats trets del moviment
obrer iranià. En primer lloc, degut a la repressió
constant durant les dues dècades anteriors i també
al flux continu de camperols pobres als rengles obrers, les
tradicions de lluita organitzada eren extremadament febles en la
classe obrera iraniana. En absència d'organitzacions de
masses, la lluita quotidiana era dirigida i organitzada per
xarxes de cercles, integrats per dirigents pràctics locals
i per agitadors obrers. En segon lloc, fins a la revolució,
el moviment de classe amb prou feines fou afectat pels
desenvolupaments de l'esquerra radical. La classe obrera romania
aïllada de la tradició socialista intel·lectual
i estudiantil que havia subordinada la lluita de classes a la
'causa popular' i que tenia ben poc a oferir en termes de guiatge
polític o pràctic al moviment obrer. En tercer
lloc, per això mateix, els obrers iranians no eren sota la
influència de cap partit revisionista o reformista capaç
de desviar la llur militància espontània. Eren, i
encara són, en general molt més polititzats que les
classes obreres dels països capitalistes metropolitants, més
ocupats en la qüestió del poder estatal i polític
i més susceptibles d'adoptar formes militants de lluita.
En el curs de la revolució es creà
un ambient molt favorable per la disseminació d'idees
comunistes i fins i tot d'organització comunista en la
classe obrera. Molts dirigents pràctics del moviment obrer
esdevingueren comunistes i fins i tot entraren en l'activitat
organitzativa. Amb tot, en general es mantingueren distanciats de
les organitzacions de l'esquerra radical. Molts hi donaven
suport, com fan inevitablement els obrers en absència de
partits obrers reals, com el sector més radical de
l'oposició. Però no s'hi uniren a gran escala.
Malgrat el creixement d'una forta tradició comunista en la
classe obrera que incloïa un nombre ben important de
dirigents pràctics dela classe, l'esquerra radical
romangué dominada per polítics estudiantils i
mantingué el seu caràcter essencialment
intel·lectual. Aquesta separació exercia una
pressió constant en les organitzacions de l'esquerra
radical i fou un dels factors principals de la llur final
desintegració.
Un desenvolupament paral·lel s'hi pot
observat també a nivell ideològic i organitzatiu.
El marxisme de principis i revolucionària creixia
ràpidament en el curs de la revolució, qüestionava
i criticava tot el fonament teòric del socialisme
petit-burgès iranià. Aquest procés afectava
totes les organitzacions de l'esquerra radical, i particularment
les de la Tercera Línia. Aquest radicalisme es podia
identificar amb un retorn al marxisme clàssic i a les
obres de Lenin, una insistència en la prioritat de la
lluita de classes, una reorientació cap al treball entre
la classe obrera, i la defensa de la tàctica radical.
L'exponent més clar i coherent d'aquest trencament amb
l'esquerra populista fou Ettehad-e Mobarezan-e Kommonist (Unió
de Militants Comunistes). La UMC, constituïda el desembre
del 19178 i inicialment anomenada Sahand començà
una vigorosa campanya teòrica contra les teories i
concepcions nacionalistes i populistes de l'esquerra radical.
Anomenava la 'burgesia nacional' un mite i el desenvolupament
d'un capitalisme 'independent' i 'nacional' una utopia
reaccionària. Refusava el concepte de revolució
democràcia amb la tasca de resoldre la qüestió
agrària i de desenvolupar les forces de producció,
i veia la tasca de l'actual revolució com la de la creació
de les condicions polítiques i socials necessàries
per una mobilització socialista de la classe obrera i una
marxa ininterrompuda cap a la revolució socialista.
Refusava la crítica de l'esquerra radical a l'imperialisme
com a nacionalista i anti-monopolista i es dedicava a presentar
una crítica basada en el concepte de l'explotació
de classe. En basar-se en una anàlisi de les
característiques específiques de l'estat burgès
en períodes de crisi revolucionària, la UMC
caracteritzava la república islàmica i totes dues
faccions internes com a burgeses i contra-revolucionàries.
A més, la UMC considerava la formació d'un partit
leninista una tasca urgent i veia les seues pròpies
polèmiques teòriques contra el populisme com a
mitjà per arribar a un fonament programàtic sòlid
per aital partit. El març del 1981, la UMC publicà
el seu programa, on insistia en la seua dedicació a una
revolució comunista i resumia la seua consideració
de les tasques urgents del moviment comunista. El programa, en el
qual es basaria més tard el PCI, també incloïa
àmplies reivindicacions democràtiques i econòmiques
immediates.
Les idees de la UMC tingueren un gran impacte en
l'esquerra radical i especialment en els activistes de la Tercera
Línia. Molts s'hi uniren directament a la UMC, però
la seua influència real anà molt més lluny.
Mentre la UMC era titllada d'«esquerranosa» i de
«trotskista», la seua terminologia i les seues
anàlisis eren creixentment manllevades per les principals
organitzacions d'esquerres a la recerca d'una certa coherència
teòrica i en el curs del llur gir tàctic cap a
l'esquerra. Sorgiren fortes faccions pro-UMC en gairebé
totes les organitzacions de la Tercera Línia, és a
dir, Razmandegan, Peikar i Vahdat-e Enqelabi. Totes més
tard s'uniren a la UMC i, a través d'ella, al Partit
Comunista.
El trencament, però, arribà des
d'una banda inesperada. El març del 1981, el Segon Congrés
de Komala, una organització comunista amb un suport de
masses a Kurdistan i ja un dels principals pil·lars de la
resistència armada kurda contra la república
islàmica, adoptà posicions similars a les de la UMC
i s'hi referia obertament com a avantguarda de la campanya
anti-populista. Komala s'havia format el 1969 com una xarxa
clandestina d'activistes d'inspiració maoïsta amb una
ferma dedicació a la feina entre les masses. El 1974, la
SAVAK arrestà un gran nombre dels seus membres dirigents,
però l'organització no fou destruïda. Amb
l'esclat de la revolució i l'alliberament de la presó,
Komala aviat es col·locà al capdavant del moviment
de masses de Kurdistan. L'agost del 1979, tan sols sis mesos
després de la caiguda de la monarquia, el règim
islàmic llençà la seua ofensiva militar
contra el poble kurd. Komala cridà a una resistència
armada massiva i es dedicà a organitzà unitats de
peixmergues (partisans). En el seu Segon Congrés, havia
esdevingut el partit natural dels treballadors kurds i gaudia
d'un suport massiu tant a les àrees urbanes com rurals. No
tan sols resistia el règim islàmic, sinó que
també amenaçava l'hegemonia del Partit Democràtic
Kurd d'Iran (PDKI) i el seu nacionalisme curt de mires en el
moviment kurd.
Abans del seu Segon Congrés, Komala havia
restat aïllada dels debats ideològics en l'esquerra
iraniana, dedicada principalment a organitzar i dirigir el
moviment a Kurdistan. El Segon Congrés de Komala decantà
la balança en favor de la tendència anti-populista
i la convertí en el pol més fort d'atracció
pels activistes marxistes. Komala i la UMC començaren una
cooperació estreta per la formació del Partit
Comunista. Elaboraren un programa conjunt, anomenat el Programa
del Partit Comunista, i cridaven totes les organitzacions i grups
que hi simpatitzassen a unir-se en la lluita per la formació
del PCI. El setembre del 1983, el Congrés Constituent del
Partit Comunista, que incloïa quadres comunistes de
diferents orígens organitzatius, es reuní a
Kurdistan i es fundà el PCI.
La formació del PCI marcà el
trencament ideològic i organitzatiu final del socialisme
iranià de la tradició nacionalista i populista. El
PCI reafirmava la classe i la lluita de classes com a conceptes
centrals de la seua ideologia i treball pràctic. Això
implica un retorn a l'ortodòxia marxista pre-estaliniana.
Pel PCI, com per Marx, el socialisme s'indentifica principalment
amb la propietat comuna dels mitjans de producció i
l'abolició del treball assalariat, i no simplement amb el
desenvolupament de les forces de producció o la
planificació estatal. L'economia soviètica es
caracteritza com a capitalista estatal. De fet, el PCI no
reconeix cap «camp socialista» i no s'identifica amb
cap dels pols o tendències de l'anomenat comunisme
internacional. En la tàctica, insisteix en l'acció
independent de la classe i en la mobilització de classe.
Veu el moviment obrer de masses com el principal pil·lar
de tota lluita pel canvi revolucionari. Defensa per una
estructura de consells per l'organització obrera de masses
i segueix la política de reforçament del moviment
assembleari general dels obrers com el mitjà més
efectiu per una organització immediata de masses. A
diferència de la tradició populista, el PCI atorga
gran importància a la lluita quotidiana per millores en
les condicions de vida i treball de la classe obrera.
Durant els darrers cinc anys el PCI ha
aconseguit d'establir-se com a la principal organització
de l'esquerra socialista iraniana. Amb tot, la seua importància
política real rau en el paper que pot, potencialment,
jugar en el desenvolupament d'una tradició genuïna i
fortament obrera i comunista a Iran.
Cap nivell de radicalització teòrica
i política pot tot sol canviar el caràcter social
del comunisme actual i superar la distància que el separa
de la classe obrera. Ço que cal, si el comunisme proletari
del Manifest comunista s'ha de convertir en realitat, és
un desplaçament social real. El comunisme ha d'ésser
arrabassat als qui l'empraren durant tot el segle vint per
reformar el capitalisme, i retornat a la classe obrera per
emprar-lo contra el capital, per l'emancipació humana
real. Cal formar un moviment comunista obrer; un moviment on el
comunisme siga de nou una expressió de protesta i
d'activitat de classe. La revolució iraniana ha creat el
material necessari per aquesta transició. L'aparició
d'un ampli estat de dirigents socialistes i obrers radicals, la
fallida ideològica i política del reformisme
nacional i del socialisme petit-burgès, i l'aparició
d'un partit marxista radical que pot ésser potencialment
pres per la classe obrera i emprat com a eina efectiva en la
lluita de classe, són desenvolupaments decisius en aquesta
direcció. Encara depèn molt de la pràctica
de l'actual generació de marxistes revolucionaris iraniana
i de la llur capacitat de romandre ferms en els punts polítics
crítics que tenim davant nostre. Aquesta és la
prova que el PCI encara ha d'encarar.
Mansur Hekmat
Notes
[1] Veieu per
exemple, Val Moghaddam, 'Socialism or Anti-imperialism? The Left
and Revolution in Iran', and the interview with Fred Halliday,
'The Iranian Revolution and its Implications', both in New Left
Review, No. 166, November/December 1987.
[2] Engels, F., 'Letter
to Marx in Paris', October 1844. Selected Correspondence,
Progress, 1975, p. 19.
[3]
«Polític-organitzatiu», diferenciat de
«militar», era un terme emprat pels defensors
d'aquesta línia per assenyalar la llur oposició a
la tàctica de la guerrilla urbana.
[4] Fedai (Guerilles de
l'Organització de Partidaris del Poble) era la principal
organització guerrillera urbana activa d'ençà
del 1971.
[5] En aquest punt
insistien moltes organització de l'esquerra radical com la
fractura més important en relació a la tradició
Tudeh. De fet, les diferències organitzatives en
l'esquerra radical se centraven principalment en la qüestió
tàctica de com enderrocar l'autocràcia.
[6] Peikar (Organització
de Lluita per l'Emancipació de la Classe Obrera), sorgida
d'una escissió, el 1975, dels mujaidins, una organització
guerrillera islàmica. Un sector, que es proclamava
marxista-leninista, pràcticament s'apoderà de tota
l'organització i purgà els qui es resistiren a
aquest canvi ideològic. El 1977 abandonà i renuncià
a la guerrilla urbana. A les vespres de la revolució patí
més escissions després d'una crisi de lideratge. La
direcció fou purgada i l'organització s'escindí
per formar Peikar i dos grups molt més petits, Nabard i
Arman. Peikar esdevindria la principal organització de la
tercera línia.
[7] Razmandegan
(Organització de Combatents per l'Emancipació de la
Classe Obrera) sorgit com a centre M-L a principis del 1970. Era
una organització populista radical típic i per un
curt període durant 1979-80 constituí l'esquerra de
la tercera línia.
[8] Una antiga
guerrillera, ben coneguda per la seua resistència heroica
sota la tortura i la llur fugida de la presó del xa a
principis dels 1970.
[9] En tot cas l'esquerra
radical era massa «demòcrata». Tota la
pràctica d'organitzacions com Peikar i Razmadegan no era
res més que un enfrontament continu amb la república
islàmica per reivindicacions democràtiques. La
incapacitat de l'esquerra radical d'aconseguir cap conquesta
democràtica era deguda a que no era prou socialista. Li
manca tota base de poder real fins la classe obrera per poder
exercir una pressió real en el règim islàmic.
[10] Aquesta tendència
no és prou important políticament com per
categoritzar-la en un pol en el sentit estricte. Els incloc ací
per dues raons. Primer, perquè representen l'onada de
passivitat política que afectà un nombre
considerable d'ex-activistes. En segon lloc, és el llur
relat de l'experiència de la revolució iraniana la
que ha guanyat crèdit en les publicacions socialistes
d'Occident.
Text originalment escrit en anglès (Left Nationalism and Working Class Communism).
Translation: Marxsists Internet Archive - Català
m-hekmat.com #2530ca
|