Islam, drets dels infants,
i l'Hijabgate de Rah-e-Kargar

Ço que ha provocat als autors dels dos pamflets és aparentment el nostre suport a la prohibició del vel islàmic per les nenes. Protesten que «això va contra la llibertat d'elecció d'indumentària» dels musulmans. Que és una negació dels «drets democràtics de les minories». Diuen que aquesta reivindicació és «racista» i «feixista» i que recorda els mètodes de «Pol Pot» i «el xa Reza». Ens denuncien per recòrrer a «l'estat, la llei i la policia». Diuen que volem treure el vel del cap de les dones per la força; diuen que hem dividit la gent entre «la nació de l'Islam i els seus enemics», i que iniciam una nova «croada». Però aquestes són tan sols qualques de les llurs acusacions més toves. Hi ha també acusacions que, en qualsevol societat on la reputació i la dignitat dels ciutadans són respectades i on les «minories» no són deixades a mercès de la «llur pròpia» cultura i tradicions islàmiques i orientals, donaria lloc a un cas per difamació i se'ls duria a «l'estat, la llei i la policia».

Les nostres diferències quant als drets inviolables dels infants i la qüestió de l'opressió i el menyspreu per les dones en les famílies dominades per l'Islam són certament importants i seriosa i cal explicar-les i insistir-hi d'una forma clara i raonada. Hi anirem més endavant. La histèria dels pamflets, però, no la causen les diferències teòriques quant a aquests temes. És més aviat deguda a que se n'adonen que una vegada més s'hi han ficat de peus a la galleda. De la mateixa forma que fa uns anys quan donaren suport a l'expulsió dels afganesos d'Iran (abans de la caiguda de la Unió Soviètica i del bateig democràtic dels nostres nobles amics, quan el llur camp estimat era en guerra amb els musulmans afganesos, i la democràcia es considerava encara una fruita prohibida pels afganesos). Ara l'enrenou el provoca una trobada que han convocada amb la intenció de posar els comunistes a lloc i contrarestar l'atenció pública massiva a les posicions d'Asrin Muhammadi i de la CIDDDI quan a l'Islam i els drets dels infants. Però, com mostren els llurs propis pamflets, no s'esperaven que la trobada fos assumida de forma tant unànime pels musulmans, i, és clar, els «fonamentalistes», i els apassionats crits d'Allah o Akbar i les aclamacions islàmiques en les files dels llurs partidaris. Amb el temps s'han adonat que, en general, n'han sortit malparats. No volien semblar tan islàmics. No tenien la intenció que la llur «línia de demarcació» amb els islamistes s'esborràs tan fàcilment. La islamofília hauria sigut útil (tot i que fins i tot en aquest cas amb dubtes) per un «partit germà» que tractàs amb una població immigrant en la qual l'Islam hi tingués una influència. Però és una desgràcia i un escàndol polític per una organització que tracta principalment amb immigrants iranians més urbans, profundament anti-religiosos, i, com diuen els pamflets, «dandis». Una organització que vulga provar, una vegada més, de dividir l'Islam i el moviment islàmic en bo i roí, moderat i fonamentalista, verinós i comestible, amigable i no-amigable, declara públicament la seua pròpia fallida política, especialment si tothom sap que la pròpia organització és tan sols una espurna del mateix antic foc del moviment social i de la tradició política que era present a la societat iraniana amb el pro-khomeinista partit Tudeh i la Majoria. Això ha resultat un gran escàndol per aquests amics. És el llur «islam-gate» i «hijab-gate». Ara se n'han adonat i proven de rentar-ho en mig del soroll. Proven de disculpar l'esborronador suport dels musulmans en les llurs posicions i idees en culpar-ne el nostre «esquerranisme» i «fonamentalisme» anti-islàmic. Si no fos pel pol-potisme i el reza-khanisme del Partit Obrer Comunista, aleshores els musulmans fonamentalistes no serien capaços d'assumir una posició dretanosa i es refugiaren en la democràcia, i, així, esborrarien la llur línia de demarcació amb Rah-e-Kargar i les Dones Sueques oposades al fonamentalisme! Una intel·ligent però inútil excusa.

Ocupam-nos dels punts claus d'aquest argument un per un.
 

Els drets dels infants i l'hijab islàmic

Diem que posar un vel en el cap de nenes i adolescents que no han arribat a l'edat legal s'hauria de prohibir per llei, perquè és la imposició d'una certa indumentària en la nena pels seguidors d'una determinada secta religiosa. Passa que la defensa dels drets civils de la nena i el dret de la nena a triar (no gens absolut en si) requereix que aqueta imposició siga legalment evitada. La nena no té religió, tradició ni prejudicis. No s'ha unit a cap secta religiosa. És un nou ésser humà que, per accident i indiferentment a la seua voluntat ha nascut en una família amb una religió, tradició i prejudicis específics. És de fet la tasca de la societat neutralitzar els efectes negatius d'aquesta loteria cega. La societat és obligada a fornir condicions de vida justes i iguals pels infants, pel llur creixement i desenvolupament, i per la llur participació activa en la vida social. Qualsevol que prove de bloquejar la vida social normal d'un infant, de la mateixa forma que els qui volen vuolar físicament un infant d'acord amb la llur pròpia cultura, religió, o complexos personals o col·lectius, s'hauria de trobar amb la ferma barrera de la llei i la reacció seriosa de la societat. Cap nena de nou anys no tria casar-se, mutilar-se sexualment, servir de criada i de cuinera pels membres masculins de la família, i ésser privada d'exercici, educació i lleure. La nena creix en la família i en la societat d'acord amb costums, tradicions i regulacions establertes, i automàticament aprén a acceptar aquestes idees i costums com a normes de vida. Parla de la tria del vel islàmic per la pròpia nena és un acudit ridícul. Qualsevol qui presente l'acció de posar un vel a una nena de bressola com la seua pròpia «tria democràtica» o bé de l'espai exterior, o és un hipòcrita que no mereix de participar en la discussió dels drets dels infants i de la lluita contra la discriminació. La condició per defensar qualsevol forma de llibertat de l'infant per experimentar la vida, la condició per defensar el dret de l'infant a triar, és per damunt de tot, evitar aquestes imposicions automàtiques i comunes. Qualsevol qui pense que pel que fa al vel «no hi ha cap diferència» entre infant i adult, hauria, abans d'esdevindre membre de cap consell editorial o de cap Comitè Escandinau de cap organització, de fer urgentment quelcom contra el seu propi endarreriment i ignorància quant als aspectes bàsics de la qüestió que s'hi discuteix.

Quan aquesta gent parla de la «infracció dels drets democràtics», però, no volen dir dels de la nena, sinó dels dels pares. Que la prohibició del vel islàmic per la nena i l'adolescent infringeix els «drets democràtics» dels pares? És això ço que afirmen. Afortunadament la societat humana emergeix de l'època en la qual la dona i els infants eren considerats la propietat del patriarca que tenia dret de matar-los si volia. Ço que aquesta gent anomena dret democràtic dels pares en aquest context és la resta dels drets tribals del patriarca, que per sort han sigut vinclats considerablement en el curs del progrés social i de la «dandització» de la societat. Certament que els drets dels pares en relació a l'infant es limiten, i es condicionen, pels drets universals i legals humans de l'infant. És la tasca de la llei (el mateix «estat i policia») de custodiar-ho. Ningú, ni el pare, ni la mare, ni ningú altre, no té el dret de maltractar o intimidar l'infant. Ningú no té el dret d'arrabassar-li la llibertat, d'impedir-li l'accés a una educació o a participar en esports, o de tindre una vida social. Ningú no té el dret d'abusar-ne sexualment. Ningú no té el dret de fer-la treballar. Ningú no té el dret de maltractar-la físicament, ni tan sols amb l'aprovació de la «santa xària». Ningú no té el dret d'impedir-li cap de les possibilitats que les normes establertes de la societat li garantesquen com a dret. Aquestes classes de maltractament infantil no són «dret democràtic» de ningú. Imposar prohibicions i limitacions de l'omnipotència tradicional i tribal de pares i marits és una condició imprescindible perquè la nena gaudesca dels seus drets humans bàsics. Els nostres demòcrates a temps parcial ens haurien de prendre simplement la paraula si és que la societat ha fet un pas endavant en arribar a aquest punt. És aquest simple fet realment tan difícil d'entendre?

Però potser el vel islàmic no és cap forma de maltractament infantil. És això ço que impliquen. Després de tot el vel islàmic és «popular»; és «nostre»; pertany a «immigrants desposseïts»; és part de la cultura de «nosaltres, els orientals»; és part de la indumentària dels «anti-imperialistes». Als racistes tampoc no els hi agrada, i la pròpia ministra d'immigració sueca, un símbol de la hostilitat als immigrants, va pel carrer sense vel. Un munt de fems. Si vingués d'un musulmà «no-fonamentalista», o de qualcú que pertanyés a la secta mujaidin, aital absurd no seria cap sorpresa. Però prové de qui es proclamen dones progressives, i que ens recorden les llurs relacions cordials amb «veteranes del moviment feminista i anti-racista suec», i que no entenen realment la importància del vel islàmic i el seu impacte devastador en les ments i vides de les nenes i adolescents? Que hom hauria de començar a explicar-los la misèria d'una nena que és aïllada i separada, que no sap per què no la deixen nedar, barrejar-se lliurament amb els seus companys de classe, ésser activa i juganera, i, que alhora és completament impotent per lliurar-se d'aquest malson? Els efectes a llarg termini de la posició política del partit Tudeh en aquest aspecte són tan profunds que no encerten amb una posició alliberada en relació a l'Islam.
 

La prohibició del vel «obligatori» per les nenes

Tota la utilitat d'aquesta fórmula sembla ésser posar en evidència la innocència i la ignorància dels seus partidaris en relació als mecanismes reals de la vida real i el problema del maltractament infantil a la família i a la societat. Hom tan sols pot assenyalar a aquestes grans ments que el mecanisme de coerció i imposició en la família és ben arrelat i camuflat. Ningú no treu la pistola per obligar la nena a posar-se el vel, perquè la nena no qüestiona la voluntat ni el desig dels pares. En la seua ment els considera justificats i s'hi culpa fins i tot quan la maltracten físicament. Considera la submissió als llurs desitjos com un deure obvi. És un malson per la nena molestar els pares i perdre el llur amor o aprovació. És difícil d'entendre com aquesta gent espera un coratge, que col·lectivament no són disposats a mostrar en front dels musulmans, en una nena en front dels pares i de les autoritats en una família religiosa. Pensàvem que volien formular una proposta o una política en defensa dels drets dels infants. Ara ens adonam que, amb la llur consigna, són les nenes les qui haurien de rescatar gaiardes Rah-e-Kargar i la «Revista Sueca de Dones i Fonamentalisme» d'un atzucac polític. Pensau tan sols quantes nenes en un any es lliuraran del vel islàmic? Tres, quatre, set, onze? És aquesta la consigna que se suposa que ha de resoldre el problema d'una generació de nenes i adolescents oprimides de Suècia? Demanam-los per què no hi ha la càrrega de la prova, o el deure d'omplir una queixa, en altres casos similars? Sou disposats a prohibir tan sols el treball infantil «obligatori», o el tracte sexual «forçós» dels infants? O prohibir el maltractament d'una nena tan sols quan s'hi realitze en contra dels seus desitjos o el casament d'una menor tan sols si va «contra la seua voluntat»? Anau a prohibir tan sols la mutilació sexual «forçosa» de les nenes? No som en el cert quan assumim que en tots aquests casos si la nena és indiferent o hi dóna consentiment, o refusa d'omplir una queixa, o renuncia a queixar-se, no s'ha comès un crim, la vostra responsabilitat s'exhaureix, la vostra consciència és clara, i podeu tornar a la vostra reunió editorial sueca i la del Comitè Escandinau de la vostra organització?

Aquesta consigna és buida i hipòcrita. És una fórmula dissenyada per evitar la qüestió i no molestar els musulmans. Posar el vel a les nenes petites és per definició una imposició religiosa i cultural d'una determinada secta religiosa. De la mateixa forma que no es permet als seguidors de la secta de la «Porta del Cel» de matar els llurs infants abans de suicidar-se per arribar a la «Nau Nodrissa», no es pot permetre que els membres de la secta de l'Islam de sotmetre les nenes que arriben al món, a l'aïllament i l'esclavatge i a les restriccions de les dones d'acord amb el llur culte. La societat té dret, de fet té el deure, de defensar els drets d'aquestes nenes fins i tot quan aquestes són inconscients de què els hi passa o ho han acceptat voluntàriament. La societat té el dret d'exigir que aquells patrons que s'han convertit en normes com a resultat de la il·lustració i de les justes lluites de nombrosos éssers humans s'observen també en el cas d'aquestes nenes. No són simples propietats dels pares. Són membres respectables de la societat, dotades de determinats drets, i la societat és responsable de la salvaguarda d'aquests drets. Qui realment vol evitar la imposició del vel islàmic a les nenes, qui realment vol que els milers de noies que són víctimes del vel islàmic avui en siguen alliberades, també entendrà que el vel islàmic ha d'ésser prohibit per les neses. Tan sols aquesta reivindicació suposa un suport real per les noies de famílies islàmiques. Tan sols aquesta reivindicacion permet a les famílies que són reàcies al vel islàmic, però que són forçades per la pressió dels grups islàmics i de l'atmosfera dominant en el llur ambient a adoptar-lo, de lliurar-se d'aquesta pressió i d'actuar més humanament. Tan sols aquesta reivindicació reforça les mans de les mares que sentiren una vegada la injustícia i que senten simpatia envers les filles a protegir-les en la família i a tindre una veu. Tan sols aquesta reivindicació aïllarà realment els fanàtics endurits i tancats i els aprofitats de la religió dels ambients immigrants. Tan sols aquesta reivindicació suposa la via menys dolorosa i més principada per alliberar les nenes de la injustícia que se'ls hi fa patir.
 

L'home del sac: «la llei i la policia».

No és clar, a més, per què l'aprovació de cap llei s'ha d'interpretar com tancar la gent «amb pany i forrellat». Atemorir la gent a la manera dels mul·làs i repetir, com a papagais, els insults i mentides de la guerra freda dels governs occidentals contra els comunistes, per bé que lamentable, no ens sorprén de part d'aquesta gent. El cert és que la ratificació de la llei de prohibició del vel islàmic per les nenes, duria, com totes les altres regulacions civils, a que la majoria de la gent les seguís sense gaire més soroll. El resultat d'aital situació és que moltes nenes de famílies islàmiques serien lliures d'aquest embolic sense conflictes diaris. Quant a quines passes s'haurien de prendre en els casos que la llei no se seguís, s'hi pot discutir més a banda. Aparcar un cotxe davant de les fonts del departament de bombers dels carrers també és prohibit i fins ara ningú no ha sigut arrestat per això ni tan sols a Iran o a Indonèsia. Anar en moto sense casc també ho prohibeix la llei i cap sikh no ha considerat com el llegat de Pol Pot i el xa Reza, o un complot dissenyat per tancar els sikhs a pany i forrellat. El punt és que amb l'aprovació de la llei, el principi dels drets de la nena i el fet que la religió és un afer privat dels pares i que no s'hauria d'imposar a la nena i infringir els drets civils de la nena es confirma i s'estableix com a norma social. I, finalment, potser caldria assenyalar que són els pares els responsable de la violació d'aquesta llei, i no la nena. La nena que du un vel no comet cap delicte.

Però quina és l'alternativa d'aquesta gent? Si la llei no hi ha d'interferir, aleshores com s'hi pot posar fi al malson de les vides diàries de noies de famílies islàmiques? La llur resposta és «diàleg crític», guiatge, «augment del suport a les noies de famílies islàmiques» i «augmentar el poder de les organitzacions i institucions populars independents». En altres paraules, l'afer s'hauria de deixar al sector privat i al mecanisme de mercat de les idees. Caldria exigir més esforços i poder a organitzacions com el «Diari Suec de Dones i Fonamentalisme» i a «personalitats televisives ben conegudes», que saben com «presidir una trobada», en el treball contra el creixement del fonamentalisme entre els immigrants, de la manera que he vist, amb la mobilització dels musulmans moderats i amb la promoció de l'Islam tolerant. Alhora, les noies de famílies islàmiques haurien de tindre paciència i respectar els drets democràtics d'uns pares creients. Se les informarà pel conducte adequat del resultat alliberador d'aquestes mesures mitjançant el meravellós programa televisiu Mosaic.

Veurem després la base «material» d'aquesta posició. Però pels qui la preocupació real és la privació d'un grup de la generació actual d'infants d'aquesta societat dels seus drets humans aquestes idees són buides i inútils. Els drets de l'infant s'haurien de garantir pels mateixos mecanismes que tots els altres drets de la societat. La llei s'hauria de canviat a favor de l'eliminació de la discriminació de les noies en les famílies islàmiques. La llei hauria de protegir les noies de la infracció dels llurs drets per sectes religioses. La llei hauria d'atorgar el dret d'aquests membres oblidats de la societat sueca de decidir lliurement de religió quan arriben a l'edat legal, i mentres cap creença o ritual religiós, particularment els d'efectes devastadors, se'ls hi hauria d'imposar. Qualsevol que no siga disposat a aportar el suport de la llei i de l'estat rera aquestes víctimes òbvies d'abús de menors i d'odi a la dona, si no és un demagog, és certament incapaç de copsar la base del problema.
 

Minorisme i relativisme cultural

Cal evitar aquesta tendència. Tots els suecs són ciutadans amb drets iguals, i haurien de viure d'acord amb les mateixes lleis i normes socials. A diferència d'aquests altres, nosaltres no dividim la societat en majories i minories culturals, religioses, nacionals i racials. Defensam lleis i llibertats iguals i universals per tota la humanitat, que haurien d'incloure tothom, amb indiferència del sexe, raça, etnicitat, etc. No ens consideram com a part de cap minoria. Les nenes que són al centre de l'actual controvèrsia no pertanyen a cap minoria. Són habitants sueques qui haurien d'ésser capaces de gaudir de tots els drets, llibertats i possibilitats dels quals s'han dotat els infants com a resultat dels esforços de generacions successives de persones progressives, il·lustrades i igualitàries d'aquesta societat.

La controvèrsia del vel islàmic en si també reflecteix quina mena de gent són els defensors del relativisme i del minorisme culturals: la burgesia sueca que considera immigrants i forasters per sempre aliens a la societat sueca, i s'aplica a la tasca de control·lar-los i mantindre'ls allunyats del metabolisme social de Suècia amb el cost més baix possible. El relativisme cultural segueix intel·lectualment i social els mateixos objectius que la guetització en relació a l'habitatge i a la residència. En aquesta banda de l'equació, la falsa minoria així creada necessita de caps, xeics, monitors i supervisors—gent de la «llur pròpia» mena i raça que haurien d'ajudar la societat majoritària en el govern de la comunitat minoritària, que hauria d'evitar la tensió i l'aixecament en el camp minoritari, i d'evitar, des de dins de la comunitat minoritària, l'esforç cap a una societat integrada i unificada, de mantindre baixes les expectatives, i de justificar la ideologia d'apartheid mitjançant la llengua i la cultura de la comunitat minoritària.

I aquesta és la posició estimada per la qual malda aquesta gent. Demanen a l'estat «poder i autoritat». Es preocupen que la religió i els rituals de la comunitat minoritària i els «drets democràtics dels pares islàmics» queden intactes. Creen soroll i mala sang contra la ratificació de lleis unànims que cerquen de limitar els poders de les autoritats tradicionals en l'ambient minoritari. Prometen a les nenes petites de la minoria «més suport». Envers la minoria, es vanten de connexions i de suport de les autoritats, de personalitats ben conegudes i de figures simpatitzants entre la majoria, mentre mostren a les autoritats majoritàries l'hosanna fervent i l'aprovació del sector religiós del camp minoritari. Desitgen esdevindre els gestors interns del món de la minoria. Són gent qui tenen un peu en tots dos móns; en el centre duen texans, esdevenen feministes, i afirmen defensar la llibertat civil en suec, mentre que en la lotalitat es posen els esparracs, el mocador al cap, i l'aba, i amb el llenguatge del clergue del poble i dels joves del bazar, titllen la gent que parla de modernitat de «dandis». Han entès completament l'ordre del dia, i fan tot el possible per realitzar-la. L'objectiu és mantindre la comunitat minoritària en la societat majoritària, i mantindre-la en una quarantena cultural, política i intel·lectual. L'objectiu és evitar una atmosfera polaritzada i agitada. L'objectiu és evitar «el creixement del fonamentalisme entre la segona generació d'immigrants». L'objectiu és protegir Suècia del terrorisme islàmic.

Aquesta recepta, malauradament, no és tan sols perjudicial per les noies de les famílies islàmiques; també prepara el camí de la reacció islàmica i del terrorisme. S'ha demostrat una vegada i una altra que aturar la religiositat i la reacció religiosa no és possible sense una defensa inequívoca dels valors humans contra la religió. S'ha demostrat una vegada i una altra que la prevenció de la barbàrie religiosa no s'aconsegueix amb subornar-la i provar de donar-li un rostre humà, sinó amb la lluita contra les creences i pràtiques religioses reaccionàries. Quin preu hauria de pagar aquesta gent per adonar-se que l'Islam i la religió no tenen un aspecte progressiu i aprovable? Quantes vegades caldrà demostrar que tan sols l'existència d'una veritable alternativa radical alliberadora pot segar l'herba de sota els peus de l'islamisme política? És tan difícil copsar que no és possible amagar la reacció islàmica i el terrorisme amb la justificació d'aquest terror ossificat en el marc de la família, o entendre que el minorisme i la política del relativisme cultural és un servei inestimable a la reacció islàmica en fornir-li el mitja social i el cultural pel seu creixement.

Amb tot, aquesta gent no tenen gaires oportunitats de jugar el paper d'agent, ja que tracten amb un ventall d'immigrants que no tan sols no són religiosos, sinó que són profundament anti-religiosos. El vel islàmic no és una qüestió que afecte els immigrants d'Iran. És una comunitat immigrant que té gran simpatia per l'estil de vida europeu, i que hi ha arribat precisament amb una abominació per l'islam. La islamofília pot resultat un negoci polític rendible entre els immigrants de qualques altres països, però no és una reivindicació entre aquest grup particular. Alhora, aquest fet remarca l'important paper que els immigrants iranians poden jugar en el futur de la societat sueca en forjar el destí de la reacció islàmica en aquest país. Aquest grup pot, d'altra banda, servir com a model de modernitat entre els immigrants dels altres països dits islàmics, i són més disposats la lluita contra la reacció islàmica, ja que comprenen, millor que els altres, la natura de la religió i de l'estat religiós. Poden ésser per tant la veu de la veritat contra la propaganda dels islamistes i del cor dels Rah-e Kargar i dels partidaris del relativisme cultural. El Partit Obrer Comunista a Suècia fa tot el possible per implicar aquests immigrants en el suport dels drets dels infants, i en previndre l'expansió de la reacció islàmica, així com la política racista de la guetització cultural.
 

La qüestió en entredit és de la més gran importància. La polarització a la qual ha arribat és profunda i real. Fins a quin punt el soroll i la demagògia d'aquests grups cobreix el llur recent escàndol polític resta fora de la qüestió. Ço que importa és que els defensors de la llibertat i l'igualitarisme i el secularisme haurien d'enfrontar-se amb tota la força contra el racisme d'estat en aquestes societats i les seues tesis i polítiques que constitueix un apartheid cultural i social, i contra les tendències reaccionàries, regressives i oportunistes entre els propis immigrants. El Partit Obrer Comunista s'implica en aquesta lluia. Defensar els drets de les noies dels mitjans sota influència islàmica i de les famílies islàmiques és una part inseparable d'aquesta lluita.


Mansur Hekmat


Text publicat pel Comitè Suec del Partit Obrer Comunista d'Iran.

«Diàleg crític»: Un terme que s'ha fet famós per designar la política oficial d'apaivagament adoptada pels estats europeus envers la República Islàmica d'Iran.