L'albada cruenta del nou ordre mundial
La guerra del EUA a l'Orient Mitjà
SI JUTJAM per ço que es fa al Golf, i per
ço que se'ns diu pels mitjans, tothom hi hauria d'agrair
el fet que aquest siga un món d'hipocresia, de moral
selectiva i de dobles patrons. Simplement, imaginau-vos el caos
que es produiria si totes les resolucions de Nacions Unides
haguessen d'aplicar-se amb un rigor i decisió iguals.
Simplement imaginau-vos quants milers de bombes s'haurien d'haver
llençat, per començar, damunt Israel per la seua
ocupació de la terra palestina i el seu tracte enver els
poble palestí, damunt Sud-àfrica per denegat
l'estatut d'humans a la majoria dels seus habitants, i als EUA
pel maltractament ininterromput de la humanitat durant dècades.
Iimaginau-vos el nombre de caces i 'dispensadors' de bombes i de
míssils creuers que caldria per neutralitzar les armes de
destrucció massiva emmagatzemades als EUA, l'URSS, Xina,
Gran Bretanya, França, Israel i tots els altres estats amb
prou diner per permetre-se-les. Imaginau-vos la mena de guerra
que caldria hagut de realitzar si haviém d'evitar el
control monopolístic no tan sols del petroli, sinó
també del gra, de la tecnologia, de les vacunes, de la
informació, etc. Pensau tan sols en el nombre de vaixells
necessaris per bloquejar totes les dictadures; el nombre de
jutges i tribunals necessaris per processar tots els criminals de
guerra amb independència de la raça, creences,
nacionalitat i maneres a la taula; la despesa ambiental de provar
de domar totes les superpotències mundials i regionals de
disparador fàcil. I pensau tan sols en la despesa de tot
plegat—ni Japó ni l'Aràbia Saudí
podrien poessiblement reunir tants diners. Seria un malson.
Deixam-ho còrrer. És més segur tal com és
ara. Unim-nos a la desfilada de d'autoengany i de jingoïsme
euro-americà. Compartim l'excitació juvenil dels
nostres 'periodistes objectius' sobrepagats i els 'experts' de
panel televisiu davant els llurs jocs de guerra informàtics
de vida real.
O potser no. Per comptes d'això,
alliberam-nos de les llurs assumpcions i justificacions. Hem de
mirar les qüestions reals implicades. Aquesta guerra no és
per la democràcia o la dictadura. Assassinar i mutilar
iraquians a milers i destruir les llurs cases, escoles i
fàbriques és de fet una forma dolenta
d'alliberar-los de l'opressió política. La guerra
no té res a veure amb la prevenció de la fam de
petroli d'Occident. No té cap sentit de posseir més
petroli si no el proves de vendre. Aquesta guerra no és
per defensar el dret internacional. A la llur del registre passat
dels propis executors de la llei, d'Hiroshima i Vietnam fins a
Grenada i Nicaragua, aitals suggeriments no es poden prendre
seriosament.
Aquestes no són les qüestions reals.
Aquestes són justament això: propaganda bèl·lica.
Les principals pistes per entendre les causes reals d'aquest
conflicte cal trobar-les en les aparentment inofensives
al·lusions de Bush al 'nou ordre mundial' i amb la demanda
refusa de Saddam Hussein per un 'lligam' (entre el futur de
Kuwait i la resolució de la qüestió
palestina).
El nou ordre mundial
El conflicte en el Golf és simplement una
manifestació de les contradiccions i incerteses en les
relacions internacional de la post-guerra freda. Amb l'ensulsiada
del bloc soviètic, l'antiga estructura de poder
intenracional, basada en l'oposició militar, política
i, en meno grau, econòmica dels dos blocs de poder de
l'Est i de l'Oest, també es desintegrà. Aleshores
que els mitjans de masses i els comentaristes polítics de
l'Oest disfrutaven amb l'anomenada 'caiguda del comunisme' i
prometien un futur de pau i harmonia sota el domini intocable del
gloriós mercat, era evident per qualsevol ment sòbria
que el món de la post-guerra freda patiria serioses
tensions i confrontacions econòmiques, polítiques i
ideològiques. El comentarisme polític occidental se
centra habitualment en la situació volàtil de la
Unió Soviètica i de l'Europa oriental, l'anomenada
divisió nord-sud, els conflictes ambientals i regionals,
etc.—és a dir, problemes que suposadament s'originen
fora dels límits de l'Occident 'democràtic' i
'civilitzat'. Aquests són de fet part dels problemes que
encaren els 90, però, la principal amenaça, i la
qüestió central per conformar un 'nou ordre', rau en
el propi occident. L'ensulsiada de l'Est suposa també la
desaparició de l'Oest com el seu pol oposat, com a entitat
econòmica, política, militar i ideològica
definida forjada per contindre i derrotar el bloc soviètic
després de la segona guerra mundial. L'antic Oest, tant
com a concepte, com a realitat política-econòmica,
fou eregida en base a l'hegemonia, o l'anomenat 'paper dirigent'
dels Estats Units. La preservació d'aquest paper, o fins i
tot la seua extensió, en el món radicalment
transformat de la post-guerra freda, és l'essència
de la visió americana del 'nou ordre mundial'.
Abans de la crisi recent de l'Orient Mitjà,
aital visió semblava mancar de vies pràctiques per
realitzar-se. L'ascens de Japó i d'Alemanya Occidental com
a potències econòmiques formidables, la marxa cap a
la unitat europea i la reunificació actual d'Alemanya, el
desplaçament polític als països de l'Europa
oriental a favor de la dreta pro-mercat i, finalment, però
no en importància, l'obertura política i econòmica
de la pròpia Unió Soviètica a Occident,
minava tots els aspectes de l'antic Oest.. No tan sols el paper
dirigent dels EUA, sinó fins i tot les institucions reals
que cobrien i protegien l'hegemonia dels EUA, com l'OTAN,
semblaven creixentment inútils. Tota la política
exterior americana perdé l'enfoc. Fins i tot part dels més
salvatges guerres de la guerra freda de l'extrema dreta política
americana es convertien en defensors de l'aïllacionisme. La
crisi del Golf presentà al govern dels EUA una oportunitat
per provar de revertir aquestes tendències. En un discurs
recent a un aplec de locutors religiosos, George Bush enumerà
les intencions dels EUA en la guerra amb una claredat astoradora.
L'objectiu era 'restaurar la direcció' i la 'confiança'
dels Estats Units. Una vegada s'assolí això, deia
Bush, els problemes internacionals com la qüestió
palestina, es resoldrien amb la 'presa d'un paper dirigent' per
part dels EUA.
Els Estats Units aprofitaren l'oportunitat
creada per la invasió iraquiana de Kuwait per reafirmar-se
com a superpotència. Amb una campanya massiva de
propaganda i provocació duta amb destresa pel periodisme
llepaire d'alta tecnologia d'Occident, producte de la pròpia
apatia política de masses dels 80, es crea de la nit al
dia un nou 'imperi del mal'. Un país del tercer món
amb no pas més de 17 milions d'habitants, endeutat,
completament dependent de les seues exportacions petrolieres a
Occident, i esgotat després de vuit anys de guerra amb el
veí Iran, fou presentat com una amenaça mundial.
Una qüestió regional que en altres circumstàncies
s'hauria tractat amb les pressions i gest polítics i
diplomàtics fou inflat fora mides en una amenaça de
mort pel 'món civilitzat'. L'Europa continent seguí
la línia amb vacil·lacions. Kohl i Mitterrand,
figures d'una confiada Europea burgesa i unificada, es posaren al
costat de Bush i Baker, símbols de la omnipotència
americana. El gegant japonès fou reduït a un caixer
obedient. A Europa se li recordà l'indispensable 'paper
dirigent' dels EUA en el nou ordre mundial capitalista.
Mentre Irac és el teatre de la guerra,
les qüestions centrals que s'han d'aclarir amb aquesta
guerra rauen principalment a Occident. La demostració de
força i la 'direcció' dels EUA a Orient Mitjà
ha d'assegurar-los una situació de comandament en relació
als llurs aliats, i rivals, en l'Occident de la post-guerra
freda; una precondició, també, per la supremacia
mundial dels EUA. Però la intenció dels EUA va
contra la lògica política i econòmica del
capitalisme actual, que exigeix una revisió fonamental de
l'antic equilibri i l'aparició d'una nova configuració
econòmica i política burgesa. La natura fràgil
de la 'coalició', en contrast amb la cohesió
demostrades durant dècades per l'aliança occidental
en la llur confrontació amb el bloc oriental, subratlla
els límits històrics de la intenció
americana.
El lligam
En les trinxeres oposades no hi trobam Irac, com
a país o com a règim polític, sinó el
nacionalisme àrab com a força regional—un
altre aspirant en la lluita per donar forma al nou ordre. Aquest
no és l'antic nacionalisme àrab populista i
anti-colonial, sinó la bandera de la burgesia àrab
post-OPEP. Deriva la seua militància no de la desesperació
dels pobres àrabs o els precs del poble palestí,
sinó de les possibilitats materials obertes als estats
burgesos àrabs per millor la llur posició en
l'estructura de poder regional i internacional i en l'economia
mundial. Durant molt de temps aquestes aspiracions foren ofegades
per l'antiga confrontació i equilibri Est-Oest. La
influència occidental a Orient Mitjava restava en Israel i
Iran com a pilars de la política de contenció de la
Unió Soviètica. Fins i tot països àrabs
pro-occidentals, com Jordània, Aràbia Saudita i més
tard Egipte, es trobaren incapaços d'aconseguir el mateix
nivell d'integració econòmica i política amb
Occident que gaudien Israel i Iran sota el xa i que era essencial
pel desenvolupament capitalista i l'avenç tecnològic.
A més, molt abans de la seua caiguda eventual, ja s'havia
evidenciat que el bloc oriental no podia oferir cap marc de
creixement econòmic en els països dins la seua esfera
d'influència. Però els estats àrabs, amb una
població total 50 vegades la d'Israel i enormes recursos
econòmics, petroli i treball, no podia trobar una veu amb
la força corresponent en l'economia mundial i la política
internacional, mentre consideracions mundial més i més
àmplies lligaven Occident amb Israel.
I ací hi ha un lligam innegable—els
importe o no als estadistes àrabs una jota els precs del
poble palestí (que generalment no els importa), la qüestió
palestina ha esdevingut un índex de l'atitud dels EUA i
d'Occident envers el món àrab. Israel i la qüestió
palestina es troba en el camí de la plena integració
econòmica i política del món àrab amb
Occident. Els àrabs volen trobar-se amb Occident 'no com a
esclaus, sinó com a companys', diu Arafat. Egipte provà
d'aconseguir aquest objectiu en allunyar-se de la causa
panarabista i en provar un acord separat amb Israel. L'estratègia
fracassà. El nacionalisme militant vol assolir el mateix
objectiu amb una demostració de força. Lluita amb
Occident per tal d'unir-s'hi en termes més favorables.
L'ocupació inicial de Kuwait era un acte militar directe
per part d'Irac pels seus propis interessos nacionals. Per Irac
el millor escenari hauria sigut una annexió tranquil·la
sense repercussions regionals immediates. Però una vegada
Occident es resistí amb la força a això,
precisament pel seu vincle real amb el futur d'Israel, i una
vegada es féu imminent una intervenció militar
nord-americana contra un estat àrab, l'acte iraquià
avortat fou rebut pel nacionalisme àrab militant com una
contribució a la causa regional més àmplia.
No és difícil de veure per què
pel nacionalisme àrab el camp d'acció sembla
haver-se ampliat i per què una guerra destructiva pot
comptar encara com un avenç polític. La caiguda del
bloc soviètic ha minat la importància estratègica
d'Israel per Occident. Més aviat que tard, les realitats
econòmiques i demogràfiques de la regió han
d'imposar-se en la política occidental. L'antiga geografia
política del món s'ha de revisar, com s'evidencia
amb els desenvolupaments d'Europa, de la Unió Soviètica,
Iemen i Corea. A més, la divisió internacional del
poder entre estats burgesos s'ha de revisar per tindre present
els nous pols econòmics i polítics que han sorgit
fora dels límits de les zones capitalistes avançades
com a resultat de l'avenç tecnològic de post-guerra
i d'internacionalització del capital. L'equilibri rígid
imposat i mantingut per l'antiga polarització est-oest
s'ha trencat. Les forces regionals emergents poden aspirar a
influir en el llur destí a través d'una acció
decidida.
Part dels objectius del nacionalisme àrab
militant ja s'han realitzat. Siga quin siga el resultat militar
de la guerra, ja és en marxa un canvi dramàtic en
la regió en detriment d'Israel. Les millores de les
relacions nord-americano-israelianes, simbolitzades amb el
lliurament de diners i míssils a Israel, resultaran
difícil de mantindre's. La fi de la guerra també
reforçarà la pressions occidentals, o si més
no europees, damunt Israel. El nacionalisme àrab ja ha
aconseguit de forçar a Occident un reconeixement del pes
econòmic i polític del món àrab. Ja
Occident s'ha compromès a concessions molt més
grans a la qüestió palestina que mai abans. També
hi ha hagut beneficis paral·lels. En el món àrab,
el nacionalisme ha reprès la iniciativa envers el
panislamisme. L'Islam ha sigut bandejat de nou a un paper
secundari en la política àrab, com a eina per la
mobilització de masses per una acció política
essencialment nacionalista. Fins i tot a Iran, el conflicte
recent ha contribuït a segellar el destí de la facció
panislamista d'Hezbol·là. Per a Irac, la seua
simple supervivència, després d'haver ofert una
respectable resistència militar, seria una victòria
política, i a llarg terme fins i tot militar. L'ocupació
dels EUA d'Irac o la presència militar americana a llarg
termini seria un foc per la cua i convertiria la guerra actual en
un segon Vietnam pels EUA, un desenvolupament que probablement
produiria una escissió en la nova aliança
occidental i l'aïllament dels EUA de l'Europa continental.
Lluny d'això, però, la posició d'Irac com a
estat dirigent en el món àrab es consolidaria
després de la guerra.
Cal aturar la guerra
Cal aturar aquesta guerra primer de tot i
bàsicament per la barbaritat que representa. Ja ha produït
milers de víctimes innocents. Tota el concepte de
bombardeig 'quirúrgic' és un mite. Tot un país
és bombardejat fins als fonaments. Adults i infants són
morts per les bombes i els míssils i moren de manca
d'aigua, d'electricitat, medicina i assistència sanitària.
Els horrors d'aquesta guerra pels civils iraquians no pot ésser
amagada pels mitjans occidental durant gaire temps. Quan els fets
s'evidencien, com passa gradualment, tota la humanitat se
n'avergonyirà.
Cal aturar aquesta guerra pel retrocés
polític, cultural i moral que imposa en el món en
general. Els senyals ja ho són. L'intervencionisme militar
de les superpotències, la mentalitat colonial, el
xovinisme nacional, el racisme, el patriotisme, el prejudici
religiós, el terrorisme, el periodisme lacai són
qualques de les forces fosques ja alliberades per la guerra a
tots dos costats del conflicte. Aquests són els trets
reals de l'anomenat nou ordre mundial que es prepara.
Mansur Hekmat
Text originalment escrit en anglès
(The gory dawn of
the New World Order) i publicat a «Worker Today», n.
10, febrer del 1991.
Translation: Marxsists Internet Archive - Català
m-hekmat.com #2270ca
|