El món després de l'onze de setembre
II. On és «el món civilitzat»?

La barbàrie no és inevitable

Els mitjans no reflecteixen la constitució intel·lectual i ideològica real del món. Ofereixen la pròpia versió, la versió dominant, la versió de la classe dirigent. Una versió que se'ls hi adiu. Militarisme, terrorisme, racisme, etnicisme, fanatisme religiós i adoració dels beneficis són els titulars però no són arrelats ben fondament en les ments de la majoria popular dels nostres dies. Fins i tot una mirada superficial del món ens mostra que les grans masses populars són més a l'esquerra, més altruistes, més cercadores de la pau, més igualitàries, més lliures i més amants de la llibertat que els governs i els mitjans. La gent de tots dos bàndols d'aquest conflicte esparverador no tenen cap desig de ballar al so dels dirigents de la burgesia. L'administració pistolera americana s'adona immediatament que malgrat un dels crims terroristes més horrorosos, malgrat l'emissió en directe de la mort de milers de persones en un instant, malgrat el dolor i la ràbia que s'apodera que qualcú no s'ha venut la consciència per qualsevol interès material, tot i així aquesta mateixa societat occidental horroritzada, aquesta mateixa gent que pateixen diàriament un rentat de cervell, aquesta mateixa gent que són de sol a sol «educats» per la ideologia dominant del racisme i de la xenofòbia, crida a la «precaució, correcció, justícia i resposta mesurada». La gent de l'Orient Mitjà que és concebuda com a gelosos musulmans i membres de la «civilització islàmica»—ja siga en les ments malaltes dels dirigents clericals d'Iran i Afganistan i l'assortiment de xeics del moviment islàmic o en els estudis de luxe de la CNN i la BBC—pregueren amb la gent d'Amèrica i eleven una condemna del genocidi de l'11 de setembre. No cal ésser cap geni per adonar-se que la majoria de gent de l'Orient Mitjà menysprea l'islamisme polític, que enormes segments de la població de l'Europa occidental i d'Amèrica són farts de les injustícies d'Israel i simpatitzen amb el poble indefens de Palestina, que la majoria del poble occidental vol la fi de les sancions econòmiques contra Irac i es fiquen en la pell dels desolats pares iraquians que perden els fills per la manca de mediciones, que les grans masses de gent decent i honorable del món no són en cap bàndol de la guerra entre Bush i Bin Laden—vells amics i rivals avui. La humanitat civilitzada ha sigut silenciada sota els fems de la propaganda, el rentat de cervell i la intimidació a Occident i a Orient, però clarament no ha acceptat els fems. Aquesta és una força massiva. Pot eixir endavant. Pel futur de la humanitat, cal que isca endavant.

I ací rau tota la dificultat—dur endavant aquesta força massiva. En la guerra dels terroristes s'han dibuixat les línies de batalla, s'han definit els camps, s'han mobilitzat recusos i forces; aquesta és una gran confrontació militar, política i diplomàtica. Malgrat totes les ambigüitats, el marc intel·lectual i polític d'aquesta guerra, pels dirigents de tots dos caps, és clar. En el nostre camp, però, en el camp de la humanitat, que ha de fer front a aquesta terroritzadora perspectiva, tot és ambigu.

No hi ha pas dubte que la resistència contra la guerra dels terroristes creix ara en diversos països. Però de la mateixa forma que els islamistes i els EUA necessiten una estratègia i una teoria clares i una visió unitària i entenedora, aquest moviment popular també necessita una bandera intel·lectual i política i una sèrie de principis estratègics pràctics. Diversos moviments polítics, especialment els d'esquerres maldaran per guiar i dirigir aquesta resistència. La qüestió és quina visió dirigirà aquesta pròpia «esquerra».

A la primera part d'aquest article, vaig escriure que al costat dels falcons de tots dos bàndols—el militarisme americà i els feixistes islàmics—hi ha de fet dos grups més d'arguments més sofisticats, refinats i «respectables» que defensen els dos bàndols del conflicte. Al costat del militarisme dels EUA, i en suport seu, hi ha els qui promouen la fórmula de la guerra del «món civilitzat contra el terrorisme». Al costat dels assassins del moviment islàmic, hi ha els qui justifiquen el terrorisme islàmic amb el familiar «anti-imperialisme» religiós-nacionalista i tercermundista. Però cap d'aquestes racionalitzacions tindrà cap influència seriosa en el moviment de resistència popular. Els partits i grups de centre-dreta d'Occident d'una banda i les recialles dels estudiants-intel·lectuals de l'esquerra tradicional de les darreres dècades a Orient i a Occident de l'altra seran els principals clients d'aquestes destres formulacions de la guerra propagandística de tots dos bàndols. Ço que podria fer descarrilar políticament i conceptual el moviment potencial poderós del poble progressiu del món és, en la meua opinió, la visió pacifista i fútil i els esforços per mantindre l'status quo (evitar simplement un atac dels EUA a Afganistan) o l'status quo ante (retorn a abans de l'11 de setembre).

L'incident de l'11 de setembre no fou un acte aïllat d'individus psicòtics desarrelats de la societat; tampoc no ho és la imminent acció militar dels EUA. El món abans de l'11 de setembre no era en equilibri, sinó que contràriament seguia una via que es deteriorava. Hi ha importants problemes econòmics, socials i polítics rere aquests fets. Aquests problemes han empès el món en aquesta direcció. Cal adreçar-se a aquests problemes i qüestions. L'11 de setembre és com l'islamisme política s'hi adreça. Similarment dur al poder els taliban, destruir Bagdad, fer passar gana al poble iraquià, reprimir el poble de Palestina, bombardejar Belgrad i ara la «llarga guerra contra el terrorisme» són com tracten els dirigents del capitalisme dels EUA i d'Europa tracten aquestes contradiccions presents. Els fets d'avui són un moment en una situació en marxa i dinàmic. El moviment popular contra aquesta realitat que s'hi desenvolupa no pot ésser una mobilització de crida per la calma i per demanar «les mans fora d'Afganista!». Cridar per la pau i mantindre l'status quo no és tan sols irrealista, no tan sols utòpic, sinó tampoc no és just ni progressiu ni útil. El moviment de resistència popular contra la guerra dels terroristes tan sols es pot organitzar al voltant de solucions positives als crítics problemes polítics i econòmics dels nostres dies i al voltant d'una posició activa—no per mantindre l'status quo sinó precisament per canviar-lo. Hem tingut la nostra agenda independent i les nostres solucions per tots els problemes que s'han presentat, com la qüestió Nord-Sud, la qüestió palestina, la qüestió d'Irac, la qüestió d'Afganistan i Iran, la qüestió del militarisme i de l'hegemonia dels EUA i de l'OTAN en el nou ordre mundial, la qüestió del racisme i del bastió europeu, etc. Aquests han de constituir l'agenda i la bandera del moviment de resistència popular contra la guerra dels terroristes. Aquesta és la diferència entre nosaltres i els agitadors per la pau i els pacifistes, qui no veuen o són indiferents a les divisions, contradiccions i inestabilitat del món abans de l'11 de setembre. Si teníem una agenda per canviar el món abans d'aquest accident, aleshores una posició de principis en la situació actual suposa seguir la mateixa agenda en la nova situació. No pretenem deixar Afganistan sota el jou de la colla assassina dels taliban, no pretenem viure sota el domini d'uns EUA de disparador fàcil, no pretenem tolerar l'islamisme polític o els governs islàmics d'Orient Mitjà, no pretenem acceptar la manca d'estat dels palestins i de la llur repressió quotidiana. No volíem el terrorisme, fos islàmic i suïcida o militar i uniformat i d'alta tecnologia; no acceptam la misèria de mig món; no volem bastions ni barracons al voltant d'Europa, no caurem en el racisme i en l'etnicisme. Ni el crims de l'11 de setembre ni les imminents heroïcitats de l'OTAN a Hindu Kush, haurien de transformar un moviment actiu per canviar el món en un ramat acrític i sense objectius que cridàs a la pau i a la tranquil·litat i a un retorn al dia abans.

El moviment «humanitarista» i «per la pau» no és la resposta correcta a la situació actual. Però la influència d'aquest moviment, especialment entre la gent corrent de la societat occidental—degut a la convicció popular en la no-violència, l'humanisme i el llur sentit espontani de precaució—és extremadament difosa. Aquesta posició condemna la intervenció dels EUA a Afganistan, però defuig la seua responsabilitat de combatre el domini taliban. Condemna el racisme i la provocació contra els musulmans però no hi veu cap raó per pressionar els EUA i Israel en defensa del poble de Palestina. Aquesta posició desitja el succés de Jack Straw en el seu viatge a Iran perquè tant de bo aquest pol de terorisme islàmic pugués ésser domat i pacificat, malgrat el fet que aquesta política reforça el govern d'aquests llops damunt el poble d'Iran. Aquesta posició defensa els drets civils dels musulmans als països europeus, però per tal d'evitar «tensions» refusa i s'oposa a la crítica del vel islàmic i a la manca de drets de les dones a l'Islam i a les comunitats islàmiques. Aquesta posició crida tothom a retrocedir i a deixar la situació tal com era. Si aquest moviment va a dominar les ments i accions de la gent malcontenta, aleshores la humtanitat civilitzada deixarà l'escenari als terroristes occidentals i orientals. Si ha d'haver un futur, és en la formació d'una política activa, progressiva i amant de la llibertat al capdavant dels rengles populars. Aquest és el deure dels comunistes. Dels nous comunistes. Dels comunistes de Marx. Aquesta és la nostra tasca.

A la tercera part, me n'ocuparé dels fonaments d'una política activa contra la guerra dels terroristes. Però cal adreçar-se breument a la qüestió més urgent del moment, que és l'atac imminent dels EUA contra Afganistan. Un 99 per cent de la gent del món sap i pot explicar clarament per què l'atac militar dels EUA contra Afganistan i fins i tot la detenció o l'assassinat de Bin Laden que és l'objectiu declarat d'aquesta operació i sembla tècnicament molt improbable, no tan sols no disminueix el perill del terrorisme islàmic contra Amèrica i Gran Bretanya sinó que més aviat els augmenta enormement. És ben clar que els governs nord-americà i britànic són conscients d'aquest fet. Però semblen considerar una aventura de Hollywood o de James Bond, més fàcil de pair per la gent. Un milionari o un gàngster boig i solitari en una regió remota del món—Saddam, Milosevic, Bin Laden, etc.—prova de destruir la civilització i s'hi trameten herois americans per salvar el món. Però les llurs pròpies anàlisis mostren que l'islamisme polític i el terrorisme islàmic no tenen cap seu central, comandament unificat i organització jeràrquica; és un moviment internacional format per agències i cercles governamentals, diverses organitzacions, xarxes i cercles, que s'entrecreuen en una sèrie de relacions oficials i oficioses, com un moviment clandestí, amb un alt grau d'iniciativa en el pla local. Per Occident, entrar Afganistan és l'inici d'una campanya militar i política més àmplia. Capturar o assassinar Bin Laden i l'assoliment d'una mena de revenja dels EUA reduiria naturalment la necessitat d'operacions militars posteriors per l'administració dels EUA i calmaria l'escenari domèstic americà fins i tan sols fins el proper atac terrorista islàmic. Però aquesta és una petita passa en un moviment militar i polític més ampli a l'Orient Mitjà, l'extensió final del qual encara no s'ha revelada. En darrera anàlisi, és una qüestió d'abatre l'islamisme polític, que és el moviment reaccionari que el propi Occident trobà a la perifèria de la societat de l'Orient Mitjà i dugué endavant per fer front a l'esquerra emergent dels capitalismes en desenvolupament d'aquests països així com per pressionar al bloc de l'est. Aquesta lluita de poder podria romandre limitada, però degut a la natura gens centralitzada i extremista de l'islamisme polític i del terrorisme islàmic, és més probable que duga cap a una confrontació més fonamental i total. Amb tot, l'islamisme polític no pot sobreviure a l'Orient Mitjà sense el suport occidental, menys encara en una confrontació amb Occident. Fins ara, la intensificació de la batalla entre secularistes i islamistes a Paquista i la revifalla dels khatamistes i la represa i escalada de lluita faccional al si del govern islàmic d'Iran és un indici que la batalla entre Occident i l'islamisme polític podria actuar com a detonant de canvis seriosos en l'equilibri de poder de les faccions burgeses de l'Orient Mitjà en perjudici dels islamistes.

Què es podria dir de l'atac d'Amèrica contra Afganistan? És «les mans fora d'Afganista» una posició progressiva i de principis? El poble d'Afganista i la seua oposició us diran que no. La perspectiva de la caiguda taliban, una colla d'assassins i de narcotraficants, ha animat les forces polítiques d'Afganistan. La reivindicació per l'enderrocament dels taliban és una reivindicació humana i progressiva. No hem de permetre que l'oposició legítima i justa al militarisme americà s'interprete com deixar Afganistan a mans dels taliban. Aquest és un exemple viu de la incorrecció i de la insuficiència de la crida a la calma i a la defensa de l'status quo. El poble d'Afganistan ha esperat tothora la caiguda dels taliban. Sens dubte, els EUA no entraran a Afganistan per l'alliberament del país. Ells dugueren els taliban al poder. Ara els poden afeblir però de fet accepten la llur existència. Han promès al general Musharraf (el dirigent paquistanès) que el proper moviment d'Afganistan serà cap a la influència paquistanesa. Foragitaran aquestes bèsties per substituir-les per altres de la mateixa mena. La posició de principis és la participació en l'enderrocament del Taliban al costat del poble d'Afganistan i de l'oposició progressiva, i la lluita pel restabliment d'un govern elegit per la gent d'aquest país. Això cal imposar-ho a Occident, als EUA i a les Nacions Unides. Cal condemnar qualsevol atac de les forces dels EUA i dels seus aliats contra civils a Afganistan i la destrucció de ciutats, pobles, infrastructures i mitjans de vida del poble. Qualsevol intent d'imposar una altra colla al poble d'Afganistan mitjançant tractes entre els EUA, Paquistan, Iran i qualsevol altre estat s'ha de condemnar. El Taliban no és un govern legítim d'Afganistan. Cal enderrocar-lo. La qüestió és el govern que els ha de substituir i la garantia que el poble d'Afganistan ha de tindre el dret i l'oportunitat de decidir el sistema polític del llur país.


Mansur Hekmat


Sèrie de quatre escrits de Mansur Hekmat, redactats en farsi.