El món després de l'onze de setembre
II. On és «el món civilitzat»?
La barbàrie no és inevitable
La guerra dels terroristes pot ésser l'inici
d'una de les eres més cruentes de la històrica
contemporània. Ja es desesperen centenars de milions de
persones. Però aquesta perspectiva no és inevitable.
L'escena no es limita als dos bàndols d'aquest conflicte. Hi
ha una tercera força, un gegant que dorm ara i que pot
capgirar la situació. Si aquest gegant es desvetlla, aquesta
era pot ésser l'inici de canvis positius i la realització
d'ideals en el món que la humanitat havia abandonat durant les
darreres dècades del segle passat. Bush, Blair, Khamenei, EUA,
OTAN i l'islamisme polític no saben que hi ha realment una
humanitat civilitzada, un món civilitzat, que podria
aixecar-se i defensar-se contra la guerra dels terroristes. Malgrat
la foscor i el terror que ens han presentat al poble, el segle XXI no
ha d'ésser el segle de la barbàrie capitalista. Són
dies decisius.
Els mitjans no reflecteixen la constitució
intel·lectual i ideològica real del món.
Ofereixen la pròpia versió, la versió dominant,
la versió de la classe dirigent. Una versió que se'ls
hi adiu. Militarisme, terrorisme, racisme, etnicisme, fanatisme
religiós i adoració dels beneficis són els
titulars però no són arrelats ben fondament en les
ments de la majoria popular dels nostres dies. Fins i tot una mirada
superficial del món ens mostra que les grans masses populars
són més a l'esquerra, més altruistes, més
cercadores de la pau, més igualitàries, més
lliures i més amants de la llibertat que els governs i els
mitjans. La gent de tots dos bàndols d'aquest conflicte
esparverador no tenen cap desig de ballar al so dels dirigents de la
burgesia. L'administració pistolera americana s'adona
immediatament que malgrat un dels crims terroristes més
horrorosos, malgrat l'emissió en directe de la mort de milers
de persones en un instant, malgrat el dolor i la ràbia que
s'apodera que qualcú no s'ha venut la consciència per
qualsevol interès material, tot i així aquesta mateixa
societat occidental horroritzada, aquesta mateixa gent que pateixen
diàriament un rentat de cervell, aquesta mateixa gent que són
de sol a sol «educats» per la ideologia dominant del
racisme i de la xenofòbia, crida a la «precaució,
correcció, justícia i resposta mesurada». La gent
de l'Orient Mitjà que és concebuda com a gelosos
musulmans i membres de la «civilització islàmica»—ja
siga en les ments malaltes dels dirigents clericals d'Iran i
Afganistan i l'assortiment de xeics del moviment islàmic o en
els estudis de luxe de la CNN i la BBC—pregueren amb la gent
d'Amèrica i eleven una condemna del genocidi de l'11 de
setembre. No cal ésser cap geni per adonar-se que la majoria
de gent de l'Orient Mitjà menysprea l'islamisme polític,
que enormes segments de la població de l'Europa occidental i
d'Amèrica són farts de les injustícies d'Israel
i simpatitzen amb el poble indefens de Palestina, que la majoria del
poble occidental vol la fi de les sancions econòmiques contra
Irac i es fiquen en la pell dels desolats pares iraquians que perden
els fills per la manca de mediciones, que les grans masses de gent
decent i honorable del món no són en cap bàndol
de la guerra entre Bush i Bin Laden—vells amics i rivals avui.
La humanitat civilitzada ha sigut silenciada sota els fems de la
propaganda, el rentat de cervell i la intimidació a Occident i
a Orient, però clarament no ha acceptat els fems. Aquesta és
una força massiva. Pot eixir endavant. Pel futur de la
humanitat, cal que isca endavant.
I ací rau tota la dificultat—dur
endavant aquesta força massiva. En la guerra dels terroristes
s'han dibuixat les línies de batalla, s'han definit els camps,
s'han mobilitzat recusos i forces; aquesta és una gran
confrontació militar, política i diplomàtica.
Malgrat totes les ambigüitats, el marc intel·lectual i
polític d'aquesta guerra, pels dirigents de tots dos caps, és
clar. En el nostre camp, però, en el camp de la humanitat, que
ha de fer front a aquesta terroritzadora perspectiva, tot és
ambigu.
No hi ha pas dubte que la resistència contra
la guerra dels terroristes creix ara en diversos països. Però
de la mateixa forma que els islamistes i els EUA necessiten una
estratègia i una teoria clares i una visió unitària
i entenedora, aquest moviment popular també necessita una
bandera intel·lectual i política i una sèrie de
principis estratègics pràctics. Diversos moviments
polítics, especialment els d'esquerres maldaran per guiar i
dirigir aquesta resistència. La qüestió és
quina visió dirigirà aquesta pròpia «esquerra».
A la primera part d'aquest article,
vaig escriure que al costat dels falcons de tots dos bàndols—el
militarisme americà i els feixistes islàmics—hi
ha de fet dos grups més d'arguments més sofisticats,
refinats i «respectables» que defensen els dos bàndols
del conflicte. Al costat del militarisme dels EUA, i en suport seu,
hi ha els qui promouen la fórmula de la guerra del «món
civilitzat contra el terrorisme». Al costat dels assassins del
moviment islàmic, hi ha els qui justifiquen el terrorisme
islàmic amb el familiar «anti-imperialisme»
religiós-nacionalista i tercermundista. Però cap
d'aquestes racionalitzacions tindrà cap influència
seriosa en el moviment de resistència popular. Els partits i
grups de centre-dreta d'Occident d'una banda i les recialles dels
estudiants-intel·lectuals de l'esquerra tradicional de les
darreres dècades a Orient i a Occident de l'altra seran els
principals clients d'aquestes destres formulacions de la guerra
propagandística de tots dos bàndols. Ço que
podria fer descarrilar políticament i conceptual el moviment
potencial poderós del poble progressiu del món és,
en la meua opinió, la visió pacifista i fútil i
els esforços per mantindre l'status quo (evitar simplement un
atac dels EUA a Afganistan) o l'status quo ante (retorn a abans de
l'11 de setembre).
L'incident de l'11 de setembre no fou un acte aïllat
d'individus psicòtics desarrelats de la societat; tampoc no ho
és la imminent acció militar dels EUA. El món
abans de l'11 de setembre no era en equilibri, sinó que
contràriament seguia una via que es deteriorava. Hi ha
importants problemes econòmics, socials i polítics rere
aquests fets. Aquests problemes han empès el món en
aquesta direcció. Cal adreçar-se a aquests problemes i
qüestions. L'11 de setembre és com l'islamisme política
s'hi adreça. Similarment dur al poder els taliban, destruir
Bagdad, fer passar gana al poble iraquià, reprimir el poble de
Palestina, bombardejar Belgrad i ara la «llarga guerra contra
el terrorisme» són com tracten els dirigents del
capitalisme dels EUA i d'Europa tracten aquestes contradiccions
presents. Els fets d'avui són un moment en una situació
en marxa i dinàmic. El moviment popular contra aquesta
realitat que s'hi desenvolupa no pot ésser una mobilització
de crida per la calma i per demanar «les mans fora
d'Afganista!». Cridar per la pau i mantindre l'status quo no és
tan sols irrealista, no tan sols utòpic, sinó tampoc no
és just ni progressiu ni útil. El moviment de
resistència popular contra la guerra dels terroristes tan sols
es pot organitzar al voltant de solucions positives als crítics
problemes polítics i econòmics dels nostres dies i al
voltant d'una posició activa—no per mantindre l'status
quo sinó precisament per canviar-lo. Hem tingut la nostra
agenda independent i les nostres solucions per tots els problemes que
s'han presentat, com la qüestió Nord-Sud, la qüestió
palestina, la qüestió d'Irac, la qüestió
d'Afganistan i Iran, la qüestió del militarisme i de
l'hegemonia dels EUA i de l'OTAN en el nou ordre mundial, la qüestió
del racisme i del bastió europeu, etc. Aquests han de
constituir l'agenda i la bandera del moviment de resistència
popular contra la guerra dels terroristes. Aquesta és la
diferència entre nosaltres i els agitadors per la pau i els
pacifistes, qui no veuen o són indiferents a les divisions,
contradiccions i inestabilitat del món abans de l'11 de
setembre. Si teníem una agenda per canviar el món abans
d'aquest accident, aleshores una posició de principis en la
situació actual suposa seguir la mateixa agenda en la nova
situació. No pretenem deixar Afganistan sota el jou de la
colla assassina dels taliban, no pretenem viure sota el domini d'uns
EUA de disparador fàcil, no pretenem tolerar l'islamisme
polític o els governs islàmics d'Orient Mitjà,
no pretenem acceptar la manca d'estat dels palestins i de la llur
repressió quotidiana. No volíem el terrorisme, fos
islàmic i suïcida o militar i uniformat i d'alta
tecnologia; no acceptam la misèria de mig món; no volem
bastions ni barracons al voltant d'Europa, no caurem en el racisme i
en l'etnicisme. Ni el crims de l'11 de setembre ni les imminents
heroïcitats de l'OTAN a Hindu Kush, haurien de transformar un
moviment actiu per canviar el món en un ramat acrític i
sense objectius que cridàs a la pau i a la tranquil·litat
i a un retorn al dia abans.
El moviment «humanitarista» i «per
la pau» no és la resposta correcta a la situació
actual. Però la influència d'aquest moviment,
especialment entre la gent corrent de la societat occidental—degut
a la convicció popular en la no-violència, l'humanisme
i el llur sentit espontani de precaució—és
extremadament difosa. Aquesta posició condemna la intervenció
dels EUA a Afganistan, però defuig la seua responsabilitat de
combatre el domini taliban. Condemna el racisme i la provocació
contra els musulmans però no hi veu cap raó per
pressionar els EUA i Israel en defensa del poble de Palestina.
Aquesta posició desitja el succés de Jack Straw en el
seu viatge a Iran perquè tant de bo aquest pol de terorisme
islàmic pugués ésser domat i pacificat, malgrat
el fet que aquesta política reforça el govern d'aquests
llops damunt el poble d'Iran. Aquesta posició defensa els
drets civils dels musulmans als països europeus, però per
tal d'evitar «tensions» refusa i s'oposa a la crítica
del vel islàmic i a la manca de drets de les dones a l'Islam i
a les comunitats islàmiques. Aquesta posició crida
tothom a retrocedir i a deixar la situació tal com era. Si
aquest moviment va a dominar les ments i accions de la gent
malcontenta, aleshores la humtanitat civilitzada deixarà
l'escenari als terroristes occidentals i orientals. Si ha d'haver un
futur, és en la formació d'una política activa,
progressiva i amant de la llibertat al capdavant dels rengles
populars. Aquest és el deure dels comunistes. Dels nous
comunistes. Dels comunistes de Marx. Aquesta és la nostra
tasca.
A la tercera part, me n'ocuparé
dels fonaments d'una política activa contra la guerra dels
terroristes. Però cal adreçar-se breument a la qüestió
més urgent del moment, que és l'atac imminent dels EUA
contra Afganistan. Un 99 per cent de la gent del món sap i pot
explicar clarament per què l'atac militar dels EUA contra
Afganistan i fins i tot la detenció o l'assassinat de Bin
Laden que és l'objectiu declarat d'aquesta operació i
sembla tècnicament molt improbable, no tan sols no disminueix
el perill del terrorisme islàmic contra Amèrica i Gran
Bretanya sinó que més aviat els augmenta enormement. És
ben clar que els governs nord-americà i britànic són
conscients d'aquest fet. Però semblen considerar una aventura
de Hollywood o de James Bond, més fàcil de pair per la
gent. Un milionari o un gàngster boig i solitari en una regió
remota del món—Saddam, Milosevic, Bin Laden, etc.—prova
de destruir la civilització i s'hi trameten herois americans
per salvar el món. Però les llurs pròpies
anàlisis mostren que l'islamisme polític i el
terrorisme islàmic no tenen cap seu central, comandament
unificat i organització jeràrquica; és un
moviment internacional format per agències i cercles
governamentals, diverses organitzacions, xarxes i cercles, que
s'entrecreuen en una sèrie de relacions oficials i oficioses,
com un moviment clandestí, amb un alt grau d'iniciativa en el
pla local. Per Occident, entrar Afganistan és l'inici d'una
campanya militar i política més àmplia. Capturar
o assassinar Bin Laden i l'assoliment d'una mena de revenja dels EUA
reduiria naturalment la necessitat d'operacions militars posteriors
per l'administració dels EUA i calmaria l'escenari domèstic
americà fins i tan sols fins el proper atac terrorista
islàmic. Però aquesta és una petita passa en un
moviment militar i polític més ampli a l'Orient Mitjà,
l'extensió final del qual encara no s'ha revelada. En darrera
anàlisi, és una qüestió d'abatre
l'islamisme polític, que és el moviment reaccionari que
el propi Occident trobà a la perifèria de la societat
de l'Orient Mitjà i dugué endavant per fer front a
l'esquerra emergent dels capitalismes en desenvolupament d'aquests
països així com per pressionar al bloc de l'est. Aquesta
lluita de poder podria romandre limitada, però degut a la
natura gens centralitzada i extremista de l'islamisme polític
i del terrorisme islàmic, és més probable que
duga cap a una confrontació més fonamental i total. Amb
tot, l'islamisme polític no pot sobreviure a l'Orient Mitjà
sense el suport occidental, menys encara en una confrontació
amb Occident. Fins ara, la intensificació de la batalla entre
secularistes i islamistes a Paquista i la revifalla dels khatamistes
i la represa i escalada de lluita faccional al si del govern islàmic
d'Iran és un indici que la batalla entre Occident i
l'islamisme polític podria actuar com a detonant de canvis
seriosos en l'equilibri de poder de les faccions burgeses de l'Orient
Mitjà en perjudici dels islamistes.
Què es podria dir de l'atac d'Amèrica
contra Afganistan? És «les mans fora d'Afganista»
una posició progressiva i de principis? El poble d'Afganista i
la seua oposició us diran que no. La perspectiva de la caiguda
taliban, una colla d'assassins i de narcotraficants, ha animat les
forces polítiques d'Afganistan. La reivindicació per
l'enderrocament dels taliban és una reivindicació
humana i progressiva. No hem de permetre que l'oposició
legítima i justa al militarisme americà s'interprete
com deixar Afganistan a mans dels taliban. Aquest és un
exemple viu de la incorrecció i de la insuficiència de
la crida a la calma i a la defensa de l'status quo. El poble
d'Afganistan ha esperat tothora la caiguda dels taliban. Sens dubte,
els EUA no entraran a Afganistan per l'alliberament del país.
Ells dugueren els taliban al poder. Ara els poden afeblir però
de fet accepten la llur existència. Han promès al
general Musharraf (el dirigent paquistanès) que el proper
moviment d'Afganistan serà cap a la influència
paquistanesa. Foragitaran aquestes bèsties per substituir-les
per altres de la mateixa mena. La posició de principis és
la participació en l'enderrocament del Taliban al costat del
poble d'Afganistan i de l'oposició progressiva, i la lluita
pel restabliment d'un govern elegit per la gent d'aquest país.
Això cal imposar-ho a Occident, als EUA i a les Nacions
Unides. Cal condemnar qualsevol atac de les forces dels EUA i dels
seus aliats contra civils a Afganistan i la destrucció de
ciutats, pobles, infrastructures i mitjans de vida del poble.
Qualsevol intent d'imposar una altra colla al poble d'Afganistan
mitjançant tractes entre els EUA, Paquistan, Iran i qualsevol
altre estat s'ha de condemnar. El Taliban no és un govern
legítim d'Afganistan. Cal enderrocar-lo. La qüestió
és el govern que els ha de substituir i la garantia que el
poble d'Afganistan ha de tindre el dret i l'oportunitat de decidir el
sistema polític del llur país.
Mansur Hekmat
Sèrie de quatre escrits de Mansur Hekmat, redactats en farsi.
Translation: Marxsists Internet Archive - Català - Jaume Lopez
m-hekmat.com #2010ca
|